Cafe Hernandez (en anglès no porta accents)

El Cafe Hernandez de Kings Cross té un aire europeu inconfusible. Moqueta vermella, cadires a joc, mobles i marqueteria de fusta fosca, un piano, sacs de cafè per tot arreu i, presidint la sala damunt d’un escaló, una gran i antiga màquina de torrar cafè que data dels anys 40. Es veu que els dies que es posa en marxa la mansana sencera fa olor a cafè.

A les parets hi pengen ben be un cinquantena de quadres, cobrint gairebé cada centímetre de la superfície. Del sostre pengen tres làmpades amb tres bombetes cada una, de ferro recargolat en formes barroques.

El conjunt acaba per transportar-te a París, Montmartre o similar.

Hemingway podria haver-se assegut aquí, però enlloc d’ell Hugh Jackman i Gerard de Pardieu han posat el seu cèlebre cul en les cadires descolorides. Bé, és Austràlia, no París, tampoc cal decebre’s.

El primer cop que vaig posar els peus a aquí va ser per reunir-me amb l’amo, Keno (versió curta en anglès de Joaquim) i demanar-li una feina. Feia tard, com sempre. Dos dies tard, de fet. El primer dia que hi havia d’anar vaig esperar-me dos hores a un “Cafe Hernandez” que no era el correcte. La família Hernandez porta dos cafès i un restaurant i la pobra cambrera del cafè de Glebe va convidar-me a un long black mentre es disculpava per no saber on trobar el seu cap, amb qui jo afirmava erròniament haver-m’hi de reunir.

No és que passés una mala estona al cafè de Glebe. De fet, gaudia d’allò més de les vistes de l’explosiva Malina, d’ascendència polonesa, darrera la barra. Vaig tocar el piano, vaig escriure quatre coses i vaig marxar, un xic confós de que l’amo no s’hagués presentat. I es clar que no s’havia presentat, m’esperava a Kings Cross.

Per sort, ni Keno ni jo vam fer referència a aquest incident quan ens vam asseure a fer un cafè, aquest cop al lloc correcte, per parlar de la feina.

El torn que faig és el nocturn, d’11 de la nit a 7 del matí, començant tres dies per setmana i, quan també vaig trobar feina a un club de tennis, només un dia d’11 a 7 i un altre de 8 del vespre a 2 de la matinada. El torn nocturn és anomenat pels empleats: “the Graveyard”, el Cementiri, perquè t’hi pots morir d’avorriment.

Aquest torn en un cafè mític de Sydney com és l’Hernandez ofereix personatges interessants. També tones de conductors de taxi i policies, que abunden en una zona perillosa com és Kings Cross, però alguns dels habituals són d’allò més curiosos.

Entre ells hi ha la Karen, la dona dels mots encreuats que fuma tabac negre sense filtre, amb una boquilla negra especial per cigarrets de liar. Després de diverses converses sobre política, drogues, música i altre miscel·lània, ha resultat ser una autèntica revolucionaria reconvertida en cínica a cops de desil·lusió -malaltia massa freqüent que apareix cada cop més d’hora generació a generació-. Parlem de la hòstia que es van fotre els involucrats en la moguda dels 60, tots els que, posats d’LSD i speed creien que el món canviaria mentre ells el veien de colors brillants, els sentits inflamats amb mescalina, i fornicaven sense parar. Però el món no canviava i mentre ells es precipitaven a alta velocitat cap a l’abisme de la sobredosi, el sanatori mental i l’inevitable gran “bajón” després de tants anys d’anar posat, altres treballaven dur per estendre i consolidar el fantàstic entramat de control per part de les grans corporacions a tots els nivells i sense que se n’adonés ningú. Se n’hi diu “el Sistema” en general, però agafa altres noms: “establishment”, “status quo”, i més recentment ha agafat el nom (que no la forma ja que ningú sap què és) de: “Els Mercats”.

La Karen raja i raja en un fort accent australià que costa d’entendre. He progressat, ara entenc un 70% del que diu en comparació amb el frustrant 40% de fa tres setmanes.

I un altre dia ja escriuré sobre la resta de penjats que acostumen a venir.

Estat de la Qüestió

Ha passat força temps des que vaig escriure per última vegada. Això, però, no vol dir que no estigui escrivint altres coses. Precisament, una de les millors coses que m’estan passant a Austràlia és que he tornat a escriure.

Analitzant el perquè havia deixat de fer-ho i perquè ara hi he tornat, puc dir que no es tracta de “l’experiència nova i xocant” o el “canvi d’aires”. M’he adonat que vaig deixar d’escriure quan la Joelle i jo ho vam deixar, amb diferents reaccions per cada un dels afectats. Era un Abril, just abans d’acabar el batxillerat, i em pensava que l’experiència d’anar a viure a Barcelona em tornaria a donar l’empenta necessària i el material per tornar a escriure, cosa que no va passar. Descartem llavors el canvi d’aires com a injecció de creativitat.

El que si que no puc negar és que aquí s’han donat una sèrie de circumstàncies que sí que han tingut a veure amb recuperar la comoditat del bolígraf (o teclat, posteriorment i com a llima d’escultor) que a BCN no s’haguessin donat.

En primer lloc, els esquifits horaris de classe i no tenir cap activitat extraescolar obligatòria a part de la feina em donen molt temps per llegir. Bradbury diu que a la Musa se l’ha de mantenir alimentada i l’estic engreixant a bon ritme amb cansalada de primera. Des que he arribat m’he polit mitja dotzena de llibres, des de Borges a Hunter S. Thompson passant per Orwell o Huxley.

Per altra banda les assignatures de la uni tenen molt a veure amb l’escriptura. Non Fiction Writing té més a veure amb periodisme però Creativity and Culture és totalment centrada en la part artística, la creativitat mirada des de diversos punts de vista (filosòfic, biològic, psicoanalític, de la identitat, cultural…). Les lectures d’aquesta assignatura son totes sense excepció petites joies de la teoria de la creativitat. Cada cop que acabo un tema tinc renovades les ganes d’escriure. El tercer motiu és que, per aquestes assignatures, m’haig de posar a escriure. I m’he trobat que, un cop et poses a escriure per un assignement ja tens el ritme agafat per escriure el que et doni la gana.

Després d’aquest petit “Estat de la Qüestió” podem continuar amb el blog.

A la meva àvia

Un breu missatge de text em va costar unes hores d’assimilar. Sempre passa el mateix amb les notícies dures. És fàcil entendre el missatge: una embòlia, no hi ha res a fer, esperem el final. Però costa una mica més comprendre tot el que comporta.

La meva relació amb la meva avia no era la més profunda que poden tenir un net i la mare del seu pare. Coincidíem principalment en esdeveniments familiars, on jo acostumo a agafar un rol més aviat d’observador passiu.

En els primers records que tinc, quan anàvem “a veure els avis a Barcelona”, recordo que sempre tenia DanUp a la nevera, gairebé sempre de maduixa. Era com una mena de premi per aguantar el viatge fins a la ciutat i hores i hores de xerrameca adulta sense ningú amb qui poder jugar. Als dinars de nadal (o sant Esteve) la recordo sortint de la cuina amb una gran plata de vedella amb bolets i dient-me: “xxt! seu! Ja hi vaig jo a la cuina!”.

Després, no recordo ben be com ni quan, els avis es van fer grans.

L’avi seguia fent tonteries, inventant-se menús amb cigrons per en Xavi i pintant o construint casetes en miniatura al seu taller i, de sobte, una embòlia!

El tema de conversa va canviar radicalment, llavors. Un reflex del seu estat d’ànim, els avis (els dos, jo els posava en “pack” tot i que ja vaig començar a tenir la revelació d’un personatge molt interessant en la meva àvia, encara que moltes vegades subordinada al fort caràcter de l’avi) només parlàvem de morir-se.

Finalment l’avi es va morir. Aquesta etapa va ser duríssima per a ella, però també va coincidir amb quan la vaig arribar a conèixer una mica. Descoberta de l'ombra de l’avi Ricardo, la Cari no es callava res. Que si la teva xicota d’ara almenys és catalana, que si aquest paio no em cau bé… va tenir uns bons mesos i alguna conversa interessant amb mi. No, no recordo sobre què va ser, però vaig sortir de la residència amb un regust agredolç, de satisfacció per haver connectat, encara que només una mica, durant una estona i també de llàstima per haver-ho fet tan tard.

Mai he sigut un xicot de família. M’agraden els rituals anuals, veure com creixen els cosins i com se’n surten a la vida, confirmar que alguns tiets i tietes també continuen creixent i sortint-se’n i altres tiets i tietes continuen encallats en algun punt d’un fangar. És divertit, un “experiment sociològic” com diria mon pare, encara que per a ell aquests rituals són un tema molt més seriós. De totes maneres, a part d’aquests moments, sóc poc donat a trucar (i molt menys visitar) la parentela.

Tampoc vull dir que me’n penedeixi de res. No em penedeixo de no haver estat cada dia al seu costat, que m’expliqués la seva vida i explicar-li la meva. Les circumstàncies ens van portar per aquest camí i seria hipòcrita i inconseqüent dir que ara hagués preferit quedar-me un cap de setmana a Llagostera per xerrar un parell d’hores amb ella i no tornar a Barcelona a fornicar tota la nit amb regust de vi portuguès a la boca.

De totes maneres, sí que haig de reconèixer que vaig descobrir-la tard. Era una dona que tenia molt més a donar-me que el que li vaig voler agafar. Per això avui tinc aquest regust agredolç a la boca, el mateix que després de xerrar amb ella sobre això que no recordo. Em sap moltíssim greu no poder anar al seu enterrament. Sí que m'hagués encantat poder-li donar un últim adéu. Però m’alegra saber que no va patir i que gairebé va morir com ella volia, sense fer patir massa els demés. Jo crec que si hagués estat conscient encara s’hagués mort més ràpid, per no suportar fer patir els que l’estimen.

Un petó ben fort, Cari.

Glebe

The torso of a female manequin lies on the floor, leaning on a palmtree. It has no eyes, no hair, and the paint on her uncovered pyramid-shaped breasts is cracked. Surprisingly, the cracks reveal shiny pink stains under the exterior paint, like a secret bright beauty under the pale brown skin. Next to her, a wooden buddha lets nature disfigure him. Lichens grow all over his smiling face and rounded belly but nobody seems to care about it.
In this little interior terrace there are no troubles. Sunshine breaks its way among the palm tree leaves, conversation flows quietly, with reflexive pauses and laughs of satisfaction. Everything in Glebe seems to function the same way. While I am rejected again and again every time I apply for a job, I take my time to enjoy a brief lunch followed by a coffee and a cigarette and I feel like I don’t care, everything is going to be alright, I’m going to get a job eventually.
I’ve spent the whole morning wandering around the neighborhood, asking almost every bar, café or restaurant for something to do, without luck. The bright streets remind me of a mix between Camdem, in London, and some peripheral neighborhoods in Barcelona. Small houses with small courtyards, young folks cruising in shorts to the city, old folks using a walking stick to reach the closest convenience store.
I’ve reached this place attracted by a sign advertising old music books, scores and playing methods. It’s one of those second-hand book stores which I love. Time doesn’t count while I search for a hidden treasure among the shelves. I delight myself in reading opera scores and jazz history books and I cannot hide a condescending smile while eyeing the pop artist biographies.
But there is something in this café. Maybe it’s the smell. The fresh smell of a shadowy courtyard. Maybe it’s the colours. The thousands of colours of lame graffitis covering the walls. Maybe it’s the floor. Irregular and bumpy, every table dances when a coffee is put on it. Maybe it’s me.
Bob Dylan sings through the speakers, accompanied with trombones, agreeing completely with the general feeling and praying: “Everybody must get stoned!”. And he keeps playing his harmonica, without giving a shit about my job, about this bar, about Glebe or anything in the world. Everything is gonna be alright.

The Wedding

Treballar de venedor de subscripcions per a una ONG és una feina dura. La gent evita mirar-te als ulls, et defuig, no et respon quan els apareixes a davant amb un: “Bon dia! Com estàs?” i fins i tot canvia de vorera quan et veu a la llunyania.
La setmana passada vaig estar fent aquesta feina en un contracte de pràctiques, per una misèria de calers, i era un dia ventós, plovia, ningú tenia ganes de parar-se al mig del carrer per xerrar sobre apadrinar un nen indefens del tercer món. A més a més, el meu encenedor rosa del Sónar havia decidit abandonar-me definitivament i em trobava sol i desemparat amb una cigarreta apagada i semi-humida. Per sort, refugiada sota un balcó, una noia també lluitava contra els elements per encendre’s el seu cigarro amb bastant més èxit que jo.

-Perdona, puc utilitzar el teu encenedor?
-Sip, es clar
-Uau, m’encanten les dilates que portes
-Gràcies!
-Hòstia, i a més a més... què és això? Tres pírcings al coll? Mai havia vist res així!

Conversa cordial de deu minuts que acaba en intercanvi de telèfons. Pse, un xic inútil tenint en compte que mai la trucaré...

Dissabte. He dormit com un tronc i estic decidint si tornar dilluns a la feina o no. Sona el telèfon i, sorprenentment, és l’Alex, la xicota de les dilates i els pírcings.
-Hey! Estic a la boda del meu cosí més avorrida que una ostra... vols passar-te? Begudes i menjar gratixx!

És un xic surrealista quan passen coses així. Li comentava a una companya de residència i no deixava de dir: “It’s like a film! just like a film!”. De totes maneres, després de fer saber a tothom on anava -per si de cas era una boja psicòtica i decidia tancar-me al celler de casa seva i utilitzar-me de ninot de sodomia- vaig posar-me una americana i vaig anar cap al casament.
El seu pare va amenaçar-me en matar-me unes trenta vegades, no deixava de dir que havia estat a la presó i no tenia por de tornar-hi un altre cop. M’estic acostumant al sentit de l’humor Australià, més negre que el carbó, però quan se’m va escapar el riure davant seu haig de reconèixer que vaig tenir un moment de dubte: “I si no és conya i m’estic regalant a la seva cara? Me la parteix a dauets amb un pinxo de porc del convit...”.
Situat a prop de la barra, l’avi de l’Alex m’anava demanant si li podia portar cervesa. Va resultar ser un alcohòlic a qui s’havia de monitoritzar. La xicota del seu pare va voler ballar salsa amb el xicot català i parlar de Gaudí i les Rambles movent les caderes sota la làmpada d’aranya. L’Alex fingia que s’avergonyia de la seva família i el tiet es queixava de que ara compartia llinatge amb asiàtics.
La novia, de Taiwan, era una autèntica bellesa oriental, però la seva família es tancava al racó més allunyat del saló a parlar en Mandarí. El novio, un empanat.
Per sort el xampany no parava de rajar dins la meva copa i, d’allà, dins la meva gola. La sang s’aglomerava a les galtes, que pujaven com les bombolles fins a formar un somriure permanent, els ulls se m’aclucaven i la llengua es desenredava, transformant el meu anglès forçat en un idioma semblant però molt més fluid.
Per quan la cosa es va acabar, jo no podia contar-me els dits de la mà. De totes maneres, els companys de la residència havien dit d’anar al carrer gai de la ciutat, Oxford street, a un lloc anomenat Art Factory. 15dòlars festa lèsbica? No gràcies, ja tornarem un altre dia! (“-several lack of penis”)
Vam ensopegar d’un bar a un altre fins que ens vam ficar dins d’un taxi rumb a casa seva.
Vivia en un barri de casetes d’un sol pis, amb jardins decorats amb bicicletes oxidades i palmeres desafiant seriosament els vidres de la sala d’estar. Dos companys de pis miraven la televisió, la més gran que he vist en la vida i es queixaven que portaven 3 dies sense dormir.
-Fan meth - em diu l’Alex, referint-se a l’ocupació professional d’aquells dos ionquis traficants de metamfetamina, intentant explicar-me com dos penjats d’aquella categoria tenien una televisió més gran que el meu matalàs.

Desgraciadament, la seva finestra no tenia persianes i a les 6 del matí el sol irrompia fins a l’últim racó de l’habitació.
Fins les 9, però, no vam esmorzar i agafar el tren per tornar a la ciutat. Quan arribava a la residència, en Lukas, que em va veure, em va aixecar el polze. Vaig fer que no amb el cap, orgullós, frisant per obrir l'skype.

Blue Mountains

“No ho sé, jo és que prefereixo esperar, que allà farà mal temps, molt fred, no veurem animals...”, “No, jo m’esperaré a l’estiu, quan estigui més assentat, sàpiga més de què va...”, “Pel meu compte segur que em surt més barat...”.

Això m’he hagut de sentir aquests dies quan deia que me’n anava a les Blue Mountains amb el viatge organitzat per la universitat. Una hora i mitja de bus per arribar, visitar dos parcs naturals, una reserva d’animals australians, donar de menjar als cangurs, acariciar koales (són HIPER suaus), un viatge amb el tren amb més inclinació del món (sembla una atracció de Port Aventura), classe de llançament de bumerangs i tot el dia de caminar amunt i avall amb un guia catxondíssim. Tot això que s’han perdut els que pensaven “que faria massa fred” o “que no sabien de què anava”.

D’acord, potser per a alguns un viatge guiat amb altres persones no és el seu ideal d’excursió de diumenge, però jo ja tinc clar que “ara ja sé com va” el tema de les Blue Mountains i que puc tornar-hi quan vulgui sol o acompanyant els que s’han quedat, i que, si vull fer el mateix que he fet avui, hauré de pagar un ronyó, molt més del que m’ha costat l’excursioneta.

Acabada la diatriba contra els set-ciències que acaben d’arribar a Austràlia però ja saben que no és bona època per anar a les muntanyes amb més eucaliptus del món, només em queda recomanar-los que facin una ullada a les fotos, a les nostres cares de fred amb estalactites mucoses als narius, als pocs animals que hem vist, a la terrible nevada que ens ha impedit acabar el recorregut i a com de lleig és un parc natural a l’hivern.

********************

El més terrible ha estat haver-se d’aixecar a les 6 del matí. El cert és que encara no aconsegueixo adormir-me abans de quarts de dues i avui m’ha costat no destruir el despertador. A partir de llavors l’energia d’un guia estereotípic australià se’ns ha anat contagiant als somnolents excursionistes i per quan hem arribat a la primera parada, ja estava impacient per descobrir més coses d’aquest país de cap per avall.

“Una reserva d’animals australians! Veurem cangurs!”, ha pensat tothom. I hòstia si hem vist cangurs... es passejaven pel costat nostre saltironejant per esquivar-nos mentre eren perseguits per un parell de nenes de 5 o 6 anys que mesuraven menys que la cuixa de l’animal. Els cangurs son el plat fort de la reserva, però els segueixen d’aprop els koales, que dormen 20h al dia i les 4 restants les passen menjant. A les seves casetes, tots els animals dormien, evidentment. Hem estat presents a un despertar d’algun afamat que començava el seu torn de pelar eucaliptus i, finalment, hem arribat a on porten els que ja estan prou hàbils com per acostar la boca a la planta: la catifa vermella dels koales. A damunt d’un tronc pelat es col·loca l’escollit en qüestió amb un bon gerro de fulles fresques. La concentració de l’animal en allargar el coll per arribar-hi és tanta que ni s’adona de la vintena de persones que fan cua per fer-se una foto tocant aquest ós de peluix que respira.

Wombats, dingos, cocodrils, emús, casuaris, serps que cacen humans (llegeixi's "brown snake"), diables de Tasmània (no s’han dignat a sortir de l’amagatall) i equidnes. Una bona colla d’ocells estranys i no tan estranys amenitzava el recorregut amb crits desafiants: si alguna cosa tenen els ocells australians és que criden. Criden molt. El primer dia em pensava que era un mico...

Pel que fa als parcs naturals tampoc son tan diferents dels que trobem per Europa, però com que són australians i ho fan tot de cap per avall, allà comencen el recorregut des de dalt de la muntanya fins al fons de la vall. En alguns moments em sentia com en juràssic parc, veient des de damunt la cresta els ocells volant més avall, amb un salt d’aigua en segon pla i una enorme vall completament coberta de vegetació verge. A la part més alta de les muntanyes regnen els eucaliptus alts i rígids, però a mesura que descendim comencen les falgueres i un altre tipus d’eucaliptus (n’hi ha unes 800 classes) més recargolat i espès guanya pes.

Ara mateix no puc escriure més, estic exhaust i demà tinc classe... la meva primera classe a Austràlia!

PD: Em deixava les classes de bumerang! El nostre conductor-guia-professor-home-per-a-tot ha decidit saltar-se la llei “a la torera” i fer-nos una classe de llançament de bumerang a un camp de futbol. En teoria és il·legal fer-ho en espais públics pel gran nombre d’accidents que es produïen.

I és que realment, és una arma incontrolable per al profà i més d’un ha estat apunt d’obrir el cap a un company. Tornar torna, però no ho fa suaument ni exactament allà on vols!

Geegal Rush

Tinc mitja horeta lliure! Això no acostuma a passar últimament. Des que he arribat a Geegal, la meva residència, ha sigut un no parar de fer coses, caminar amunt i avall, pels carrerons de Darlington, per la badia, per George Street, pels laberíntics passadissos, ponts i ascensors de la UTS...

Ara vaig a per una pizza, però ahir va ser una “cocktail party” amb beguda gratis per a tothom i cambrers amb plates de canapès, abans d’ahir classes de salsa a un club distingit del centre, l’altre excursió per menjar “pancakes on the rocks”, abans un aniversari...

És complicat recordar-se de les obligacions en aquesta espiral d’activitats, conèixer gent, sortir, beure, gastar (sobretot gastar, tot és increïblement car per si a algú no li havia quedat clar), però això és definitivament causat per l’inevitable contagi del “layback” australià.

Aquesta manera de fer tan despreocupada, tan “no worries, mate”, és contagiosa. I més si ets de voluntat dèbil, com un servidor! Però no tot son australians a Austràlia, i és que la majoria de gent que estic coneixent és d’arreu del món.

De totes maneres, és sorprenent conèixer australians; des de l’estudiant de primer de carrera fins al més petao del bar, tots comparteixen una llengua llarga i un sarcasme agut. Els encanta parlar, interactuar, preguntar i demostrar. Interacció crec que és la paraula adequada. Fins i tot al taller sobre feina a Austràlia ens han dit que el més important no és ser el millor, si no ser el millor comunicador: parlar, relacions socials, iniciativa... Austràlia no és país per a tímids.

La meva residència, per altra banda, mola. Franceses, austríacs, un parell de catalans més, una noia de suïssa... I això només és a la residència. Si em posés a fer una llista de la gent que he conegut, de col·legues en potència, necessitaria un parell d’hores per escriure’ls tots i possiblement me’n deixaria algun. Cal destacar en Jesper, danès, que com a bon patriota, em pressiona poc a poc perquè torni a l’handbol (em recorda tan a en Mogens, el meu ex-entrenador...)

Objectiu: trobar feina. Si no, no sobreviuré al país dels 16$ l’hora.

Rain, rain, rain. Part II

La nit de pòquer va començar quan vaig baixar a l’edifici comú de la residència. Allà m’esperava un grup ètnicament heterogeni però que compartia un anglès fluït, ràpid i un gust per les bromes àcides llençades amb mala baba. En Zach, australià, es va auto presentar i em va presentar a la resta. Al cap de cinc minuts estava immers en una batalla dialèctica d’alt nivell. Amb el meu anglès bàsic amb prou feines podia mantenir-me de peu mentre al meu voltant explotaven dobles sentits, volaven frases com llances enverinades i riallades defensives s’aixecaven del no res sense que pogués arribar a entendre ni tan sols el sentit literal de l’intercanvi oral. Per sort, quan ja començava a estar marejat de tant esforç, en Leon va aparèixer amb un maletí de fitxes i un somriure desafiant.

La majoria dels que voltaven per allà van decidir que tenien coses millors a fer i només vam quedar deu persones: dos indis, un danès, dos australians, un holandès, jo, i no puc recordar qui més. De totes maneres, tot i que tothom sabia jugar al pòquer, els indis tenien un sentit de les regles... estricte. El seu estil de joc era matemàtic, calculador, molt sobri i analític. Jugaven com si fossin a un torneig d’alt nivell. Per això, quan van ser els primers a caure tothom va jugar molt més tranquil.

En Leon era agressiu, anava segur a totes les que veia possibilitats de rascar alguna cosa. Tot i fer un bon joc durant tota la partida i anar gran part de l’estona líder en nombre de fitxes, va acabar tercer per darrera de’n Zach, l’australià que se m’havia auto presentat feia una estona. Havia estat jugant per perdre perquè havia quedat amb un col·lega seu, però dues vegades havia fet jugades estúpides per marxar i ambdues havia guanyat amb un “runner runner straight draw” i un “runner runner flush”. Vaja, que la última carta sempre li acabava donant la mà, per impossible que semblés. Però el guanyador tampoc va ser ell, sinó en Mark, un danès que jugava discret, natural, sense grans manifestacions però segur del que es feia. Jo vaig acabar en un mediocre cinquè lloc, destruïda la meva “pocket pair of 10” per una de les jugades kamikazes de’n Zach.

Va ser en Mark, el guanyador, qui em vaig trobar el matí següent quan anava al cinema. Anava amb una noruega que semblava frisar per fer nous amics i m’escoltava com si l’interessés una barbaritat qualsevol bestiesa que digués. En Mark va convidar-me a sortir per la nit, anaven a un pub que hi ha prop de la universitat, però quan vaig tornar de veure Harry Potter, l’episodi final, el que vaig trobar-me va ser una ruta interminable per diferents cases de la vila, coneixent gent, la majoria no-australians, fins que finalment, tres hores després, un bus llançadora gratuït ens va dur al pub en qüestió: “the Ranch”.

A partir d’aquí les coses es tornen un xic borroses: recordo que la ruta de recollida de gent va donar-me molta set i vaig haver de solucionar el problema d’alguna manera. Recordo especialment dos persones. D’una d’elles no recordo el nom, però era un paio que havia abandonat la universitat i ara no feia res. No semblava idiota en absolut. De fet, semblava massa intel·ligent. Cautelós a l’hora de parlar, no deia cap bajanada però s’esplaiava quan dominava el tema. Es mostrava molt interessat amb el que els altres podien oferir-li i tenia un carisma especial, potser no apte per tothom per l’aire de passotisme que adoptava, però fins i tot així no deixava a ningú indiferent. L’altre, molt amic seu, es deia Chris, tenia quatre carreres i la extraordinària habilitat d’influenciar l’humor de les persones que l’envoltaven. Era un animador social nat, però d’alt nivell. La seva conversa semblava il·limitada: vins, música, esports, cultura australiana, llocs, estils de vida... i en cada tema sabia trobar algun punt interessant, profund, no es quedava en una conversa superficial. Ambdós em van semblar persones realment interessants, però molt probablement no els torni a veure mai més, ja que cap dels dos va a la universitat i, encara que tenien amics allà i és aquest el motiu pel qual hi estaven, jo només em quedava a la residència de la Maquarie fins divendres.

També vaig conèixer aborígens. En Chris em va explicar (i després m’ho van confirmar ells mateixos) que en les zones de l’interior d’Austràlia, on només hi ha quilòmetres i quilòmetres de desert i un petit ranxo amb deu persones cada vint hores de viatge, les classes es fan per ràdio. Hi ha una emissora especialment dissenyada per escolaritzar l’interior d’Austràlia, però és realment complicat arribar a tenir un bon nivell i no parlem tan sols d’arribar a entrar a la universitat. Però aquells aborígens ho havien aconseguit. En Chris va dir-me més tard que eren els primers que ell veia en tota la seva vida que havien aconseguit estudiar a la universitat venint d’on venien i que parés atenció perquè probablement serien els únics que veuria a la meva vida.

Semblava ser la meva nit al billar, i allà on vaig fallar amb les cartes, vaig arrasar colpejant boles. Fent parella amb en Mark vam atropellar literalment a dos australians i dos indis i, gairebé sense adonar-nos-en, estàvem gairebé sols al local.

Eren les tres de la matinada, plovia, però el bus ens esperava a la porta per deixar-nos just davant la vila. Una nit molt ben gastada i unes quantes sol·licituds a respondre al facebook.

Quan finalment va arribar divendres m’havia passat tot dijous arreglant coses per fer: la conta bancària, carregar la targeta nova, tornar a fer la maleta i desinfectar-me l’orella que, per cert, havia millorat moltíssim i gairebé no em feia mal. Vam tenir una emotiva xerrada amb en YC, el company malaisi, la nit anterior, bevent vi i mirant la televisió, però finalment havia arribat l’hora de moure’m cap a la meva residència definitiva a Sydney.

A fora plovia com mai. Era com un desafiament del cel: “travessaràs la ciutat sota les cortines d’aigua que et llenço al damunt?”. Vaig cordar-me la jaqueta fins a dalt, vaig obrir el paraigües i vaig tancar per última vegada la porta de la que havia sigut casa meva.

Rain, rain, rain. Part I

Plou. A bots i barrals.

Aquests dies no ha parat de ploure. A la porta de casa, la casa que deixo demà, hi ha tres dits ben bons d’aigua que la terra, pràcticament llim, ja no pot absorbir. Avui (dijous) quan he sortit a fer-me la compta bancària (ja era hora!) he tornat a casa totalment amarat d’una mica per sobre dels genolls fins als peus. Els pantalons xops s’enganxaven a la pell a cada passa, glaçats i llefiscosos. Ni les botes m’han pogut salvar de la pluja torrencial que cau des de fa uns dies, i he acabat amb els peus xops, freds i arrugats com panses.

De totes maneres, han sigut uns bons dies aquí a la residència de la Maquarie University. És com un equivalent a l’Autònoma de Barcelona i la seva Vila Universitària, però a la australiana. Ara que he estat a algunes de les cases he vist que la gent s’ho munta realment bé: Equips de so professional amb tot tipus de connexió i altaveus excessivament potents per les parets de cartró que separen les unitats; pàrquings de bicicletes a l’armari traster de sota les escales; neveres extra per tot tipus d’alcohol i begudes, algunes fins i tot amb neons de colorins; una habitació buida destinada a fumadero d’herba (no està tan ben vist com a Espanya, es veu que s’ha de tenir una mica de vergonya); sofàs-llit comprats a part del mobiliari que et donen, perquè hi dormi qui vulgui; petits gimnasos casolans amb tres o quatre màquines... Hi ha gent que porta vivint allà des de primer de carrera i ara està fent un màster. Pràcticament, allò és més casa seva que casa seva.

Però anem a pams. Al final del primer dia pròpiament dit vaig escolar-me al llit amb la meva novíssima funda nòrdica i vaig despertar-me vora les tres del migdia. Aquest és un problema que s’ha anat repetint al llarg dels dies. Dormir i menjar. No hi ha dia que m’aixequi abans de la una, i això com a molt aviat! Per altra banda, m’alegro molt de no tenir una bàscula perquè estic segur que el resultat m’espantaria. Els primers dies vaig estar fent només un àpat al dia, sense comptar l’esmorzar. Alguna cosa picotejava entre hores, però misèria comparada amb el que acostumo a menjar.

Això, de totes maneres, té una explicació. A casa no teníem cap olla, només dues paelles mida familiar totalment fetes malbé, com si haguessin estat utilitzades com a martell per reblar claus metàl·lics en superestructures d’acer. De fet, una d’elles semblava haver sigut víctima d’un acarnissat apunyalament múltiple i s’identificaven perfectament unes dues-centes marques diferents de ganivet. Fins i tot, en algunes d’elles podies contar el nombre de dents que tenia el ganivet en qüestió. El meu arsenal culinari, doncs, es reduïa a un “boiler”, un microones, una torradora, dos plats plans i un nombre indefinit de ganivets, culleres, forquilles i, per estrany que sembli, tapes de tupperware. Clar, el màxim que podia fer era uns noodles amb el boiler, el microones i una tassa.

Per sort, i gràcies al sempre atent Leon, encarregat del sector oest de la residència, des de dimarts disposo d’una olleta petita d’acer inoxidable, novíssima i lluent, que no ha parat de bullir pasta, arròs i fer pollastre a la cassola des que ha entrat a la cuina.

No recordo exactament quin dia vaig anar a la ciutat. De ben segur que va ser o dilluns o dimarts, però. Vaig anar directe a l’estació Central, a trobar la UTS, la meva universitat. No va ser massa difícil: només sortir de l’estació, d’un dels gratacels penjava un immens i explícit “UTS” de poliuretà, o quin sigui el plàstic que fan servir per aquests logos colossals. Vaig visitar diverses seccions: el Housing Service, el Career Center i la divisió d’informació pels International Students. A tot arreu em van atendre uns amabilíssims asiàtics o indis, i començava a pensar que no veuria cap australià fins que en Tim en persona va sortir a rebre’m.

Timothy Georges és qui m’ha estat bombardejant el correu electrònic amb tonelades de “useful information” de la que, evidentment, no he llegit ni la meitat. De totes maneres, va ajudar-me impecablement amb qualsevol dubte que li vaig presentar i, per qualsevol cosa, la xerrada del dia 25 m’hauria d’aclarir tot el que resta confús.

Vaig disparar un parell de ràfegues amb la càmera, al parc de davant de l’estació, però realment no em sento còmode amb la fotografia. Hi ha hagut algun moment on no podia parar de veure fotos a tot arreu. La majoria eren una merda, és veritat, però alguna cosa decent podia sortir de tant en tant. Ara el que em passa és que directament no veig la foto. Potser només haig de canviar el tema, potser m’hauria de passar al retrat de desconeguts... això em cridaria l’atenció, però em fa molt pal parlar amb la gent, explicar-los que és fotografia amateur, que no veuran mai un duro com no el veure jo, o contestar a les seves preguntes.

Quan em vaig donar per vençut vaig desar la càmera i vaig endinsar-me to “the Rocks”, el vibrant, olorós, picant i acolorit centre pròpiament dit, els carrers entre els gratacels, les parades de menjar al carrer al costat de restaurants per als de butxaca més plena, els taxis rabent, la gent xocant als passos de zebra, la petita caseta de dues plantes que ha sobreviscut entre dos colossos de ciment i acer, les botigues fashion, les de telefonia, les de mobles, les de licors, les de tabac, les de música i, sobretot, entre el veritable batec de la ciutat.

Ara penso que hagués pogut treure la càmera llavors, però en aquell moment caminava de pressa, fascinat, contagiat pel ritme de tothom, menjant-m’ho tot amb la vista però sense aturar-me a contemplar res, deixant-me portar per la gent apretada en voreres estretes i carrers empinats.

Oníricament, no ho recordo d’altra manera, vaig acabar a l’estació de Wynyard, la que m’havia de portar a casa. I a la butxaca tenia una targeta Vodafone que, d’alguna manera, havia comprat a una botigueta del centre. El meu nou número australià.

Quan el tren travessava el Harbour Bridge era capvespre. L’Opera House estava il·luminada i radiant, emmirallant-se presumida a l’aigua tranquil·la.

El 1r dia

Tal com m’havia dit la Toti, no va ser gens difícil trobar en Thomas. Recolzat a la paret del fons, destacava per una alçada digna d’admirar i una efígie germànica, hieràtica com només els alemanys poden tenir. Vestia un trajo blau, amb una corbata a joc, un conjunt bastant discret.

Em vaig disculpar pel retard de l’avió, vaig preguntar-li si era millor canviar euros per dòlars a l’aeroport o el canvi era més bo a la ciutat, va preguntar-me si m’ajudava amb la maleta i en un tres i no res vam arribar al cotxe.

Es va oferir a fer-me una visita turística pel centre de la ciutat, que vaig acceptar encantat, i vam anar fins a l’entrada de l’Òpera de Sydney. Després de passar entre els grans gratacels del CBD (Central Bussines District) vam travessar el pont mentre m’anava donant consells: “el creuer per la badia no val la pena, és molt millor agafar el ferry que porta a Manly, passar-hi el dia i tornar al capvespre. És més barat perquè és transport públic i molt més bonic”. “El tour per sobre del pont és caríssim, però realment val la pena”. I hòstia si és car, 200 dòlars ja tinc clar que no els pagaré.

Després de parar a un supermercat i comprar esmorzar pel dia següent (idea de’n Thomas, que, a més, va haver de pagar perquè la meva tarja no funcionava), vam perdre’ns un parell de vegades fins que vam arribar a la residència.

La residència era com un veïnat residencial de cases adossades alineades al voltant de caminets peatonals, entre boscos d’eucaliptus i amb un llac presumiblement lliure de cocodrils, cosa que no tenia ganes de comprovar.

La meva casa va resultar ser una molt decent edificació de dues plantes, amb cuina, menjador i sala d’estar a la planta baixa i quatre habitacions amb lavabo individual a la planta de dalt.

Començava a notar la rasca, a la que fins llavors havia estat immune per l’emoció i el destemplament de l’aire condicionat de l’avió, per això ja vaig pensar que alguna cosa aniria malament quan vaig veure que a l’habitació només hi havia un parell de llençols i una manteta fina.

Mentre entràvem la maleta i en Thomas m’aconsellava que pe’l jet lag el millor és una ampolla de vi, dormir tota la nit i et despertar-se amb el despertador a una hora prudencial, la porta de l’habitació del costat es va obrir i en va sortir en YC, un xicot malaisi de 26 anys que estudia un Màster en Bussines Economics. Va donar-me el seu telèfon per qualsevol cosa i va desitjar-me bona nit.

El fet és que no tenia cap ampolla de vi per quedar-me planxat i, tot i que no havia dormit massa bé durant el viatge, tampoc tenia son, així que vaig enfundar-me la jaqueta i vaig sortir a explorar.

Vaig caminar una bona estona, no sabria dir quant. Mentre mirava la porta d’un restaurant per veure si tenia bar -em moria per una cervesa-, l’amo va sortir, se’m va quedar mirant i finalment va dir: “are you OK?”, “Yeah, no worries... do you have bar, just to drink a beer?”. Després vaig pensar que potser em va dir que no per les pintes que portava. Una crosta a la barbeta, d’un gra arrencat des de massa fondo, el cabell despentinat per la becaina a l’avió, ulls vermells, esquena encorbada i compungit pel fred.

Quan portava un parell de quilòmetres deambulant per una carretera interminable, amb arbres a ambdós costats i cap ànima a la vista, els peus se’m gelaven sense que les bambes, foradades per davant i per darrere, poguessin fer-hi gran cosa, així que vaig decidir tornar abans que me’n penedís.

L’habitació estava terriblement freda i no em sentia amb forces de fer-me una dutxa calenta. Més que res, no em volia despullar de cap manera, patiria una hipotèrmia. Em vaig ficar al llit, amb el cap sota la manteta, esperant que així l’alè escalfés l’ambient.

No se quantes vegades em vaig despertar tremolant, però a la que vaig veure llum solar a l’exterior vaig aixecar-me rabent i vaig trobar-me amb dos jerseis, el palestí i dos parells de mitjons.

La dutxa va ser miraculosa, revitalitzant, fantàstica, reconfortant... quan vaig sortir estava vermell com un pebrot i el meu cos treia fum per tot arreu.

Tot seguit vaig passar per l’administració de la residència a pagar la setmana i vaig preguntar al noi de recepció on podia anar a comprar una funda nòrdica, un adaptador i menjar. Va resultar que la universitat Macquarie, a la qual pertanyia aquella residència, estava al costat d’un gran centre comercial on podia trobar-hi de tot i més, però que no em preocupés per l’adaptador que ell me’n regalava un. Simpàtic, en Leon. Xerrant, xerrant vam arribar al torneig de pòquer que es celebrava al cap d’uns dies i ell n’era l’organitzador. L’any passat havia quedat segon, i jo vaig dir-li que aquest, com a màxim, repetiria de segundon.

Al centre comercial vaig poder comprovar que era imbècil. Vaig comprar menjar per tota la setmana i més, la funda nòrdica i el vinatxo per si em calia dormir. I quan sortia vaig adonar-me que la residència estava just a l’altra banda del terreny de la universitat, uns 20 minuts caminant carregat amb més bosses que una bimbo de rebaixes.

Després d’una llarga i dura caminada, vaig tenir la oportunitat de tenir una conversa amb en YC. Vam quedar per sopar, aniríem al centre comercial a menjar alguna cosa. I vam sopar a un japonès. Vaig quedar-me prou servit amb un bon chicken bimbab, que encara no se què és, però la conversa va ser agradable, el menjar bo i vam acabar a la sala d’estar bevent-nos el vi barat, que va resultar ser prou bevible.

Ei, seriosament, els preus són espectaculars. El quilo de pebrot vermell... 14$! I el vi més barat valia 6$, però el normal és que rondi entre els 12-40$. Per sort, la funda nòrdica no va ser gaire cara, 17$, però per com vaig dormir aquella nit, dels més ben gastats de la meva vida.

El Viatge

Aquest blog és per a qui vulgui estar assabentat del que passa per Sydney aquests dies que jo rondo per allà. No tinc nidea d'amb quina freqüència escriuré ni de com ho faré, però aqui ho tenim!
Aquesta és la primera entrega de les meves aventures australianes:



27 hores d’avió són un pal increïble. De Barcelona a Brussel·les és com un vol a qualsevol altre aeroport europeu, però com que vas mentalitzat que la cosa serà llarga, fins i tot se’t fa curt i quan arribes et diverteixes explorant l’aeroport. Zona de fumadors: allà, botigues duty free: a l’altra banda, labavos nets...
Trobar labavos nets requerèix tota una tècnica. En l’aeroport de Brussel·les vaig saber que havia trobat el perfecte al passadís de canvi de terminal. És un passadís poc transitat, els que han de baixar a Brussel·les no hi passen i la gent que hi passa va d’una terminal a l’altra sense maleta, atrefegats per anar a les zones amb pantalles d’informació i saber quin és el seu pròxim avió, per quina porta surt i quanta estona tenen per fer un cafè. El lavabo en qüestió estava al cantó del passadís reservat per als que passen de la terminal 3 a la 2, el contrari del camí que estava fent jo ara, i algú havia col·locat una cinta per a què no s’equivoqués ningú de camí. De fet, el tràfic de la tres a la dos és, pel que vaig veure, pràcticament inexistent i és en la direcció que feia jo en la que la major part de la gent es mou. Per això, al arribar més endavant i començar unes escales mecàniques cap al nivell superior, la cinta deixava de serparar els dos itineraris. Així, vaig escolar-me en la direcció contrària i vaig veure el lavabo, petit, no pensat per grans acumulacions de gent, i segurament no utilitzat des de la última rentada: estava immaculat. Havent complert amb tanta precisió el meu objectiu vaig fer una cagada espectacular, de ressacós però sense ressaca, amb una comoditat fora del normal en un aeroport i sense cap destorb, no va passar ningú.
A la botiga duty free vaig estar una bona estona mirant els tabacs. Golden Virginia: 54 euros, Drum original: 46... tots costaven una bona pasta. També hi havia Samson blau, a un preu similar, però vaig recordar l’època que fumava Samson blau, una temporada dura pels meus pulmons i pel meu sentit del gust, i vaig pensar que als australians això de l’alè d’avi de casino de poble no els hi aniria gaire. També hi havia un tabac anomenat “Orlando”, que valia 9€ la caixa de 5 paquets de 40 grams sense impostos i 14 amb impostos de la UE. Tot i ser de la UE, vaig pensar que millor jugar-me-la amb els impostos australians i la cosa em va sortir bé, perquè vaig agafar dues caixes i em van costar 19,60. Sí, sí, 19,60 per 400 grams, 10 paquets de 40 grams de tabac, allò no podia sortir bé de cap manera. Efectivament, a la zona de fumadors vaig encetar el primer paquet i, a sobre, A SOBRE, venia cada paquet amb paper de regal. Us podeu imaginar el gust del tabac. Entre compresa resseca i llepar el labavo de’n Kinki. Però fumable, almenys si estàs histèric perquè viatges a l’altra punta del món. I barat. Molt barat.
El vol de Brussel·les a Abu Dhabi no va ser tan terrible com m’esperava. Eren 6h i 40 minuts i vam sortir puntuals. A més a més, la televisió del seient de davant era tal i com m’havien dit en Fran i l’Almu, així que em vaig posar a mirar una pel·lícula sobre un paio que es prenia una droga que li permetia utilitzar el 100% del seu cervell i no el 20% normal, que evidentment va ser una xusta, però em va entretenir una estona.
A aquestes alçades ja començava a estar cansat. La nit anterior havia dormit només 3 hores i tot i que l’adrenalina ajuda a mantenir-se despert, no ho fa indefinidament.
Vaig agafar la manteta que donaven a cada passatger i vaig acurrucar-me a sota. Quina cosa més incòmoda, el seient de l’avió! No estava còmode en cap posició. El coixí, més que ser útil, no sabia on posar-lo. I per acabar-ho d’adobar, la dona del costat roncava sorollosament totalment recolzada sobre el reposabraços, pràcticament babejant-me l’espatlla.
L’única solució semblava buscar una peli avorrida i esperar que tingués efectes soporífers, així que quan vaig veure “The Mechanic”, de’n Jason Pernil-de-l’estat, vaig saber que si no m’adormia amb allò, no aconseguiria dormir en la resta de viatge.
“Mano de santo”, tu, crec que vaig veure els primers cinc minuts, durant els quals no van dir ni una sola paraula, només algun onomatopèïc -“argh!” d’un tret ben col·locat i el xiscle d’una serventa al descobrir el cadàver d’un narco colombià. Després d’això van venir un seguit d’hores de son lleuger, incòmode, interromput cada vegada que passava el carret de la assafata i em colpejava al cap (cal recordar que només podia arrepenjar-me cap al passadís, a l’altre cantó tenia la dona india de boca oberta, ulls en blanc i roncs d’hipopòtam).
En definitiva, vaig dormir fatal. No em sentia descansat en absolut i tenia la cara inflada, la boca seca i em feien mal les cervicals.
Un cop a Abu Dhabi vaig descobrir l’aeroport era més petit del que m’esperava. De totes maneres, tampoc necessitava anar al labavo així que vaig anar directe a la zona de fumadors i vaig treure el meu recient comprat “Orlando”. Mentre el liava, un paio vestit amb les robes tradicionals dels Emirats Àrabs, totalment de blanc fins als peus amb un mocador al cap i una trena que sortia d’un llaç de cabells, tot enroscat amb el mocador, va asseure’s al meu costat i, molt cerimoniosament va treure una pipa estreta i amb la cassoleta molt petita, un pot amb un polsim verd i uns mistos que es consumien molt lentament. Crec que es tractava d’un producte que s’extreu de la palmera, era molt semblant al que vaig provar a Tunísia però en versió “pro”. L’home va preparar-ho ràpidament amb moviments secs, amb una serietat extrema, va fer un parell de pipades, ajudant-se amb el misto a cremar-ho tot, va llençar el contingut de la cassoleta al cendrer, va embolicar-ho tot amb un drapet de vellut i va marxar. En aquell moment vaig mirar-me les mans i em trobo amb un paquet de tabac de liar amb una bandera americana de la mida d’un dels laterals del paquet. La resta també era dels colors dels Estats Units i l’estàtua de la llibertat amb manhattan al darrera com a símbol de la marca. Vaig aixecar el cap. Turbans, pipes, túniques blanques i barbes llargues. Millor que liés depressa i amagués aquell paquet.
L’últim vol va ser el pitjor amb diferència. Vam sortir amb una hora i mitja de retard, però tothom estava embarcat a l’hora que tocava, així que en lloc de 14 hores de vol vam estar 15 i mitja a dalt de l’avió.
Només diré que quan pensava que ja anavem per la meitat, només portavem una hora. Va ser interminable. Per sort, van tancar totes les finestres i van crear una nit artificial (a fora feia un sol espectacular, com vaig poder veure quan vaig anar al lavabo i vaig mirar per la finestra) per tal que tothom pogués dormir una mica. Allà vaig dormir una mica més, unes tres hores, però també bastant malament.
Ens van fer emplenar una fitxa per al departament d’immigració, fàcil, no massa llarga, però a dues de les preguntes vaig haver de posar que sí: portes medicaments, drogues, esteroides, material il·legal consumible? I m’acabava de comprar una pomada antibiòtica a Abu Dhabi perquè el piercing de l’orella s’havia passat una bona estona supurant un liquid transparent, gairebé com aigua, suposadament pel canvi de pressió de l’avió. L’altra pregunta era: portes més de 250 cigarrets o més de 250 grams de productes de tabac? Collons! A més de ser tabac de merda encara em posaria en problemes! Vaig posar que sí, en duia 400.
Els tràmits amb el passaport van ser d’allò més ràpids. Sense cues, un parell de preguntes ràpides, un segell i cap a dins. La maleta va trigar una bona estona i finalment la duana. Allà em van mirar la targeta i el funcionari va cridar a un tal Steve perquè s’ocupés de mi. El tal Steve era un paio baixet, geperut, mig calb però rapat, amb un ull inútil, entelat però no de manera homogènia, amb zones blanquinoses, altres més fosques... un ull bastant fastigós. Potser va enviar-me amb l’Steve perquè era l’encarregat d’intimidar i saber si li deien la veritat. Li vaig dir que no portava drogues, que havia marcat la casella perquè portava el medicament pel piercing i no em va fer ni ensenyar-lo. Pel tabac en vaig treure una caixa. Li vaig dir que en duia una altra igual a la motxilla. Va rumiar-s’ho una estona, movent el cap com per connectar les neurones i finalment va fer un: “bah, go on”, va marcar la targeta amb un símbol extrany i em va enviar a l’últim taulell, el de raigs-X.
A l’hora d’escannejar-me la motxilla i la maleta de ben segur que van veure el tabac i la farmaciola que no havia tingut en compte i que anava ben carregada de medicaments, però tenia la garantia personal de l’Steve “white-eye” i em van fer passar sense ni mirar-me.
De sobte, una porta es va obrir davant meu i una multitud de cares em miraven, primer amb il·lusió i després decebudes per no ser el seu estimat familiar o amic.
Gairebé sense adonar-me’n estava fent els meus primers passos a l’altra punta del món.
Havia arribat a Sydney.