The Wedding

Treballar de venedor de subscripcions per a una ONG és una feina dura. La gent evita mirar-te als ulls, et defuig, no et respon quan els apareixes a davant amb un: “Bon dia! Com estàs?” i fins i tot canvia de vorera quan et veu a la llunyania.
La setmana passada vaig estar fent aquesta feina en un contracte de pràctiques, per una misèria de calers, i era un dia ventós, plovia, ningú tenia ganes de parar-se al mig del carrer per xerrar sobre apadrinar un nen indefens del tercer món. A més a més, el meu encenedor rosa del Sónar havia decidit abandonar-me definitivament i em trobava sol i desemparat amb una cigarreta apagada i semi-humida. Per sort, refugiada sota un balcó, una noia també lluitava contra els elements per encendre’s el seu cigarro amb bastant més èxit que jo.

-Perdona, puc utilitzar el teu encenedor?
-Sip, es clar
-Uau, m’encanten les dilates que portes
-Gràcies!
-Hòstia, i a més a més... què és això? Tres pírcings al coll? Mai havia vist res així!

Conversa cordial de deu minuts que acaba en intercanvi de telèfons. Pse, un xic inútil tenint en compte que mai la trucaré...

Dissabte. He dormit com un tronc i estic decidint si tornar dilluns a la feina o no. Sona el telèfon i, sorprenentment, és l’Alex, la xicota de les dilates i els pírcings.
-Hey! Estic a la boda del meu cosí més avorrida que una ostra... vols passar-te? Begudes i menjar gratixx!

És un xic surrealista quan passen coses així. Li comentava a una companya de residència i no deixava de dir: “It’s like a film! just like a film!”. De totes maneres, després de fer saber a tothom on anava -per si de cas era una boja psicòtica i decidia tancar-me al celler de casa seva i utilitzar-me de ninot de sodomia- vaig posar-me una americana i vaig anar cap al casament.
El seu pare va amenaçar-me en matar-me unes trenta vegades, no deixava de dir que havia estat a la presó i no tenia por de tornar-hi un altre cop. M’estic acostumant al sentit de l’humor Australià, més negre que el carbó, però quan se’m va escapar el riure davant seu haig de reconèixer que vaig tenir un moment de dubte: “I si no és conya i m’estic regalant a la seva cara? Me la parteix a dauets amb un pinxo de porc del convit...”.
Situat a prop de la barra, l’avi de l’Alex m’anava demanant si li podia portar cervesa. Va resultar ser un alcohòlic a qui s’havia de monitoritzar. La xicota del seu pare va voler ballar salsa amb el xicot català i parlar de Gaudí i les Rambles movent les caderes sota la làmpada d’aranya. L’Alex fingia que s’avergonyia de la seva família i el tiet es queixava de que ara compartia llinatge amb asiàtics.
La novia, de Taiwan, era una autèntica bellesa oriental, però la seva família es tancava al racó més allunyat del saló a parlar en Mandarí. El novio, un empanat.
Per sort el xampany no parava de rajar dins la meva copa i, d’allà, dins la meva gola. La sang s’aglomerava a les galtes, que pujaven com les bombolles fins a formar un somriure permanent, els ulls se m’aclucaven i la llengua es desenredava, transformant el meu anglès forçat en un idioma semblant però molt més fluid.
Per quan la cosa es va acabar, jo no podia contar-me els dits de la mà. De totes maneres, els companys de la residència havien dit d’anar al carrer gai de la ciutat, Oxford street, a un lloc anomenat Art Factory. 15dòlars festa lèsbica? No gràcies, ja tornarem un altre dia! (“-several lack of penis”)
Vam ensopegar d’un bar a un altre fins que ens vam ficar dins d’un taxi rumb a casa seva.
Vivia en un barri de casetes d’un sol pis, amb jardins decorats amb bicicletes oxidades i palmeres desafiant seriosament els vidres de la sala d’estar. Dos companys de pis miraven la televisió, la més gran que he vist en la vida i es queixaven que portaven 3 dies sense dormir.
-Fan meth - em diu l’Alex, referint-se a l’ocupació professional d’aquells dos ionquis traficants de metamfetamina, intentant explicar-me com dos penjats d’aquella categoria tenien una televisió més gran que el meu matalàs.

Desgraciadament, la seva finestra no tenia persianes i a les 6 del matí el sol irrompia fins a l’últim racó de l’habitació.
Fins les 9, però, no vam esmorzar i agafar el tren per tornar a la ciutat. Quan arribava a la residència, en Lukas, que em va veure, em va aixecar el polze. Vaig fer que no amb el cap, orgullós, frisant per obrir l'skype.