The Wedding

Treballar de venedor de subscripcions per a una ONG és una feina dura. La gent evita mirar-te als ulls, et defuig, no et respon quan els apareixes a davant amb un: “Bon dia! Com estàs?” i fins i tot canvia de vorera quan et veu a la llunyania.
La setmana passada vaig estar fent aquesta feina en un contracte de pràctiques, per una misèria de calers, i era un dia ventós, plovia, ningú tenia ganes de parar-se al mig del carrer per xerrar sobre apadrinar un nen indefens del tercer món. A més a més, el meu encenedor rosa del Sónar havia decidit abandonar-me definitivament i em trobava sol i desemparat amb una cigarreta apagada i semi-humida. Per sort, refugiada sota un balcó, una noia també lluitava contra els elements per encendre’s el seu cigarro amb bastant més èxit que jo.

-Perdona, puc utilitzar el teu encenedor?
-Sip, es clar
-Uau, m’encanten les dilates que portes
-Gràcies!
-Hòstia, i a més a més... què és això? Tres pírcings al coll? Mai havia vist res així!

Conversa cordial de deu minuts que acaba en intercanvi de telèfons. Pse, un xic inútil tenint en compte que mai la trucaré...

Dissabte. He dormit com un tronc i estic decidint si tornar dilluns a la feina o no. Sona el telèfon i, sorprenentment, és l’Alex, la xicota de les dilates i els pírcings.
-Hey! Estic a la boda del meu cosí més avorrida que una ostra... vols passar-te? Begudes i menjar gratixx!

És un xic surrealista quan passen coses així. Li comentava a una companya de residència i no deixava de dir: “It’s like a film! just like a film!”. De totes maneres, després de fer saber a tothom on anava -per si de cas era una boja psicòtica i decidia tancar-me al celler de casa seva i utilitzar-me de ninot de sodomia- vaig posar-me una americana i vaig anar cap al casament.
El seu pare va amenaçar-me en matar-me unes trenta vegades, no deixava de dir que havia estat a la presó i no tenia por de tornar-hi un altre cop. M’estic acostumant al sentit de l’humor Australià, més negre que el carbó, però quan se’m va escapar el riure davant seu haig de reconèixer que vaig tenir un moment de dubte: “I si no és conya i m’estic regalant a la seva cara? Me la parteix a dauets amb un pinxo de porc del convit...”.
Situat a prop de la barra, l’avi de l’Alex m’anava demanant si li podia portar cervesa. Va resultar ser un alcohòlic a qui s’havia de monitoritzar. La xicota del seu pare va voler ballar salsa amb el xicot català i parlar de Gaudí i les Rambles movent les caderes sota la làmpada d’aranya. L’Alex fingia que s’avergonyia de la seva família i el tiet es queixava de que ara compartia llinatge amb asiàtics.
La novia, de Taiwan, era una autèntica bellesa oriental, però la seva família es tancava al racó més allunyat del saló a parlar en Mandarí. El novio, un empanat.
Per sort el xampany no parava de rajar dins la meva copa i, d’allà, dins la meva gola. La sang s’aglomerava a les galtes, que pujaven com les bombolles fins a formar un somriure permanent, els ulls se m’aclucaven i la llengua es desenredava, transformant el meu anglès forçat en un idioma semblant però molt més fluid.
Per quan la cosa es va acabar, jo no podia contar-me els dits de la mà. De totes maneres, els companys de la residència havien dit d’anar al carrer gai de la ciutat, Oxford street, a un lloc anomenat Art Factory. 15dòlars festa lèsbica? No gràcies, ja tornarem un altre dia! (“-several lack of penis”)
Vam ensopegar d’un bar a un altre fins que ens vam ficar dins d’un taxi rumb a casa seva.
Vivia en un barri de casetes d’un sol pis, amb jardins decorats amb bicicletes oxidades i palmeres desafiant seriosament els vidres de la sala d’estar. Dos companys de pis miraven la televisió, la més gran que he vist en la vida i es queixaven que portaven 3 dies sense dormir.
-Fan meth - em diu l’Alex, referint-se a l’ocupació professional d’aquells dos ionquis traficants de metamfetamina, intentant explicar-me com dos penjats d’aquella categoria tenien una televisió més gran que el meu matalàs.

Desgraciadament, la seva finestra no tenia persianes i a les 6 del matí el sol irrompia fins a l’últim racó de l’habitació.
Fins les 9, però, no vam esmorzar i agafar el tren per tornar a la ciutat. Quan arribava a la residència, en Lukas, que em va veure, em va aixecar el polze. Vaig fer que no amb el cap, orgullós, frisant per obrir l'skype.

Blue Mountains

“No ho sé, jo és que prefereixo esperar, que allà farà mal temps, molt fred, no veurem animals...”, “No, jo m’esperaré a l’estiu, quan estigui més assentat, sàpiga més de què va...”, “Pel meu compte segur que em surt més barat...”.

Això m’he hagut de sentir aquests dies quan deia que me’n anava a les Blue Mountains amb el viatge organitzat per la universitat. Una hora i mitja de bus per arribar, visitar dos parcs naturals, una reserva d’animals australians, donar de menjar als cangurs, acariciar koales (són HIPER suaus), un viatge amb el tren amb més inclinació del món (sembla una atracció de Port Aventura), classe de llançament de bumerangs i tot el dia de caminar amunt i avall amb un guia catxondíssim. Tot això que s’han perdut els que pensaven “que faria massa fred” o “que no sabien de què anava”.

D’acord, potser per a alguns un viatge guiat amb altres persones no és el seu ideal d’excursió de diumenge, però jo ja tinc clar que “ara ja sé com va” el tema de les Blue Mountains i que puc tornar-hi quan vulgui sol o acompanyant els que s’han quedat, i que, si vull fer el mateix que he fet avui, hauré de pagar un ronyó, molt més del que m’ha costat l’excursioneta.

Acabada la diatriba contra els set-ciències que acaben d’arribar a Austràlia però ja saben que no és bona època per anar a les muntanyes amb més eucaliptus del món, només em queda recomanar-los que facin una ullada a les fotos, a les nostres cares de fred amb estalactites mucoses als narius, als pocs animals que hem vist, a la terrible nevada que ens ha impedit acabar el recorregut i a com de lleig és un parc natural a l’hivern.

********************

El més terrible ha estat haver-se d’aixecar a les 6 del matí. El cert és que encara no aconsegueixo adormir-me abans de quarts de dues i avui m’ha costat no destruir el despertador. A partir de llavors l’energia d’un guia estereotípic australià se’ns ha anat contagiant als somnolents excursionistes i per quan hem arribat a la primera parada, ja estava impacient per descobrir més coses d’aquest país de cap per avall.

“Una reserva d’animals australians! Veurem cangurs!”, ha pensat tothom. I hòstia si hem vist cangurs... es passejaven pel costat nostre saltironejant per esquivar-nos mentre eren perseguits per un parell de nenes de 5 o 6 anys que mesuraven menys que la cuixa de l’animal. Els cangurs son el plat fort de la reserva, però els segueixen d’aprop els koales, que dormen 20h al dia i les 4 restants les passen menjant. A les seves casetes, tots els animals dormien, evidentment. Hem estat presents a un despertar d’algun afamat que començava el seu torn de pelar eucaliptus i, finalment, hem arribat a on porten els que ja estan prou hàbils com per acostar la boca a la planta: la catifa vermella dels koales. A damunt d’un tronc pelat es col·loca l’escollit en qüestió amb un bon gerro de fulles fresques. La concentració de l’animal en allargar el coll per arribar-hi és tanta que ni s’adona de la vintena de persones que fan cua per fer-se una foto tocant aquest ós de peluix que respira.

Wombats, dingos, cocodrils, emús, casuaris, serps que cacen humans (llegeixi's "brown snake"), diables de Tasmània (no s’han dignat a sortir de l’amagatall) i equidnes. Una bona colla d’ocells estranys i no tan estranys amenitzava el recorregut amb crits desafiants: si alguna cosa tenen els ocells australians és que criden. Criden molt. El primer dia em pensava que era un mico...

Pel que fa als parcs naturals tampoc son tan diferents dels que trobem per Europa, però com que són australians i ho fan tot de cap per avall, allà comencen el recorregut des de dalt de la muntanya fins al fons de la vall. En alguns moments em sentia com en juràssic parc, veient des de damunt la cresta els ocells volant més avall, amb un salt d’aigua en segon pla i una enorme vall completament coberta de vegetació verge. A la part més alta de les muntanyes regnen els eucaliptus alts i rígids, però a mesura que descendim comencen les falgueres i un altre tipus d’eucaliptus (n’hi ha unes 800 classes) més recargolat i espès guanya pes.

Ara mateix no puc escriure més, estic exhaust i demà tinc classe... la meva primera classe a Austràlia!

PD: Em deixava les classes de bumerang! El nostre conductor-guia-professor-home-per-a-tot ha decidit saltar-se la llei “a la torera” i fer-nos una classe de llançament de bumerang a un camp de futbol. En teoria és il·legal fer-ho en espais públics pel gran nombre d’accidents que es produïen.

I és que realment, és una arma incontrolable per al profà i més d’un ha estat apunt d’obrir el cap a un company. Tornar torna, però no ho fa suaument ni exactament allà on vols!