Blue Mountains

“No ho sé, jo és que prefereixo esperar, que allà farà mal temps, molt fred, no veurem animals...”, “No, jo m’esperaré a l’estiu, quan estigui més assentat, sàpiga més de què va...”, “Pel meu compte segur que em surt més barat...”.

Això m’he hagut de sentir aquests dies quan deia que me’n anava a les Blue Mountains amb el viatge organitzat per la universitat. Una hora i mitja de bus per arribar, visitar dos parcs naturals, una reserva d’animals australians, donar de menjar als cangurs, acariciar koales (són HIPER suaus), un viatge amb el tren amb més inclinació del món (sembla una atracció de Port Aventura), classe de llançament de bumerangs i tot el dia de caminar amunt i avall amb un guia catxondíssim. Tot això que s’han perdut els que pensaven “que faria massa fred” o “que no sabien de què anava”.

D’acord, potser per a alguns un viatge guiat amb altres persones no és el seu ideal d’excursió de diumenge, però jo ja tinc clar que “ara ja sé com va” el tema de les Blue Mountains i que puc tornar-hi quan vulgui sol o acompanyant els que s’han quedat, i que, si vull fer el mateix que he fet avui, hauré de pagar un ronyó, molt més del que m’ha costat l’excursioneta.

Acabada la diatriba contra els set-ciències que acaben d’arribar a Austràlia però ja saben que no és bona època per anar a les muntanyes amb més eucaliptus del món, només em queda recomanar-los que facin una ullada a les fotos, a les nostres cares de fred amb estalactites mucoses als narius, als pocs animals que hem vist, a la terrible nevada que ens ha impedit acabar el recorregut i a com de lleig és un parc natural a l’hivern.

********************

El més terrible ha estat haver-se d’aixecar a les 6 del matí. El cert és que encara no aconsegueixo adormir-me abans de quarts de dues i avui m’ha costat no destruir el despertador. A partir de llavors l’energia d’un guia estereotípic australià se’ns ha anat contagiant als somnolents excursionistes i per quan hem arribat a la primera parada, ja estava impacient per descobrir més coses d’aquest país de cap per avall.

“Una reserva d’animals australians! Veurem cangurs!”, ha pensat tothom. I hòstia si hem vist cangurs... es passejaven pel costat nostre saltironejant per esquivar-nos mentre eren perseguits per un parell de nenes de 5 o 6 anys que mesuraven menys que la cuixa de l’animal. Els cangurs son el plat fort de la reserva, però els segueixen d’aprop els koales, que dormen 20h al dia i les 4 restants les passen menjant. A les seves casetes, tots els animals dormien, evidentment. Hem estat presents a un despertar d’algun afamat que començava el seu torn de pelar eucaliptus i, finalment, hem arribat a on porten els que ja estan prou hàbils com per acostar la boca a la planta: la catifa vermella dels koales. A damunt d’un tronc pelat es col·loca l’escollit en qüestió amb un bon gerro de fulles fresques. La concentració de l’animal en allargar el coll per arribar-hi és tanta que ni s’adona de la vintena de persones que fan cua per fer-se una foto tocant aquest ós de peluix que respira.

Wombats, dingos, cocodrils, emús, casuaris, serps que cacen humans (llegeixi's "brown snake"), diables de Tasmània (no s’han dignat a sortir de l’amagatall) i equidnes. Una bona colla d’ocells estranys i no tan estranys amenitzava el recorregut amb crits desafiants: si alguna cosa tenen els ocells australians és que criden. Criden molt. El primer dia em pensava que era un mico...

Pel que fa als parcs naturals tampoc son tan diferents dels que trobem per Europa, però com que són australians i ho fan tot de cap per avall, allà comencen el recorregut des de dalt de la muntanya fins al fons de la vall. En alguns moments em sentia com en juràssic parc, veient des de damunt la cresta els ocells volant més avall, amb un salt d’aigua en segon pla i una enorme vall completament coberta de vegetació verge. A la part més alta de les muntanyes regnen els eucaliptus alts i rígids, però a mesura que descendim comencen les falgueres i un altre tipus d’eucaliptus (n’hi ha unes 800 classes) més recargolat i espès guanya pes.

Ara mateix no puc escriure més, estic exhaust i demà tinc classe... la meva primera classe a Austràlia!

PD: Em deixava les classes de bumerang! El nostre conductor-guia-professor-home-per-a-tot ha decidit saltar-se la llei “a la torera” i fer-nos una classe de llançament de bumerang a un camp de futbol. En teoria és il·legal fer-ho en espais públics pel gran nombre d’accidents que es produïen.

I és que realment, és una arma incontrolable per al profà i més d’un ha estat apunt d’obrir el cap a un company. Tornar torna, però no ho fa suaument ni exactament allà on vols!