dilluns, 7 de novembre del 2011

Cafe Hernandez (en anglès no porta accents)

El Cafe Hernandez de Kings Cross té un aire europeu inconfusible. Moqueta vermella, cadires a joc, mobles i marqueteria de fusta fosca, un piano, sacs de cafè per tot arreu i, presidint la sala damunt d’un escaló, una gran i antiga màquina de torrar cafè que data dels anys 40. Es veu que els dies que es posa en marxa la mansana sencera fa olor a cafè.

A les parets hi pengen ben be un cinquantena de quadres, cobrint gairebé cada centímetre de la superfície. Del sostre pengen tres làmpades amb tres bombetes cada una, de ferro recargolat en formes barroques.

El conjunt acaba per transportar-te a París, Montmartre o similar.

Hemingway podria haver-se assegut aquí, però enlloc d’ell Hugh Jackman i Gerard de Pardieu han posat el seu cèlebre cul en les cadires descolorides. Bé, és Austràlia, no París, tampoc cal decebre’s.

El primer cop que vaig posar els peus a aquí va ser per reunir-me amb l’amo, Keno (versió curta en anglès de Joaquim) i demanar-li una feina. Feia tard, com sempre. Dos dies tard, de fet. El primer dia que hi havia d’anar vaig esperar-me dos hores a un “Cafe Hernandez” que no era el correcte. La família Hernandez porta dos cafès i un restaurant i la pobra cambrera del cafè de Glebe va convidar-me a un long black mentre es disculpava per no saber on trobar el seu cap, amb qui jo afirmava erròniament haver-m’hi de reunir.

No és que passés una mala estona al cafè de Glebe. De fet, gaudia d’allò més de les vistes de l’explosiva Malina, d’ascendència polonesa, darrera la barra. Vaig tocar el piano, vaig escriure quatre coses i vaig marxar, un xic confós de que l’amo no s’hagués presentat. I es clar que no s’havia presentat, m’esperava a Kings Cross.

Per sort, ni Keno ni jo vam fer referència a aquest incident quan ens vam asseure a fer un cafè, aquest cop al lloc correcte, per parlar de la feina.

El torn que faig és el nocturn, d’11 de la nit a 7 del matí, començant tres dies per setmana i, quan també vaig trobar feina a un club de tennis, només un dia d’11 a 7 i un altre de 8 del vespre a 2 de la matinada. El torn nocturn és anomenat pels empleats: “the Graveyard”, el Cementiri, perquè t’hi pots morir d’avorriment.

Aquest torn en un cafè mític de Sydney com és l’Hernandez ofereix personatges interessants. També tones de conductors de taxi i policies, que abunden en una zona perillosa com és Kings Cross, però alguns dels habituals són d’allò més curiosos.

Entre ells hi ha la Karen, la dona dels mots encreuats que fuma tabac negre sense filtre, amb una boquilla negra especial per cigarrets de liar. Després de diverses converses sobre política, drogues, música i altre miscel·lània, ha resultat ser una autèntica revolucionaria reconvertida en cínica a cops de desil·lusió -malaltia massa freqüent que apareix cada cop més d’hora generació a generació-. Parlem de la hòstia que es van fotre els involucrats en la moguda dels 60, tots els que, posats d’LSD i speed creien que el món canviaria mentre ells el veien de colors brillants, els sentits inflamats amb mescalina, i fornicaven sense parar. Però el món no canviava i mentre ells es precipitaven a alta velocitat cap a l’abisme de la sobredosi, el sanatori mental i l’inevitable gran “bajón” després de tants anys d’anar posat, altres treballaven dur per estendre i consolidar el fantàstic entramat de control per part de les grans corporacions a tots els nivells i sense que se n’adonés ningú. Se n’hi diu “el Sistema” en general, però agafa altres noms: “establishment”, “status quo”, i més recentment ha agafat el nom (que no la forma ja que ningú sap què és) de: “Els Mercats”.

La Karen raja i raja en un fort accent australià que costa d’entendre. He progressat, ara entenc un 70% del que diu en comparació amb el frustrant 40% de fa tres setmanes.



I un altre dia ja escriuré sobre la resta de penjats que acostumen a venir.

Estat de la Qüestió

Ha passat força temps des que vaig escriure per última vegada. Això, però, no vol dir que no estigui escrivint altres coses. Precisament, una de les millors coses que m’estan passant a Austràlia és que he tornat a escriure.

Analitzant el perquè havia deixat de fer-ho i perquè ara hi he tornat, puc dir que no es tracta de “l’experiència nova i xocant” o el “canvi d’aires”. M’he adonat que vaig deixar d’escriure quan la Joelle i jo ho vam deixar, amb diferents reaccions per cada un dels afectats. Era un Abril, just abans d’acabar el batxillerat, i em pensava que l’experiència d’anar a viure a Barcelona em tornaria a donar l’empenta necessària i el material per tornar a escriure, cosa que no va passar. Descartem llavors el canvi d’aires com a injecció de creativitat.

El que si que no puc negar és que aquí s’han donat una sèrie de circumstàncies que sí que han tingut a veure amb recuperar la comoditat del bolígraf (o teclat, posteriorment i com a llima d’escultor) que a BCN no s’haguessin donat.

En primer lloc, els esquifits horaris de classe i no tenir cap activitat extraescolar obligatòria a part de la feina em donen molt temps per llegir. Bradbury diu que a la Musa se l’ha de mantenir alimentada i l’estic engreixant a bon ritme amb cansalada de primera. Des que he arribat m’he polit mitja dotzena de llibres, des de Borges a Hunter S. Thompson passant per Orwell o Huxley.

Per altra banda les assignatures de la uni tenen molt a veure amb l’escriptura. Non Fiction Writing té més a veure amb periodisme però Creativity and Culture és totalment centrada en la part artística, la creativitat mirada des de diversos punts de vista (filosòfic, biològic, psicoanalític, de la identitat, cultural…). Les lectures d’aquesta assignatura son totes sense excepció petites joies de la teoria de la creativitat. Cada cop que acabo un tema tinc renovades les ganes d’escriure. El tercer motiu és que, per aquestes assignatures, m’haig de posar a escriure. I m’he trobat que, un cop et poses a escriure per un assignement ja tens el ritme agafat per escriure el que et doni la gana.

Després d’aquest petit “Estat de la Qüestió” podem continuar amb el blog.