El Cafe Hernandez de Kings Cross té un aire europeu inconfusible. Moqueta vermella, cadires a joc, mobles i marqueteria de fusta fosca, un piano, sacs de cafè per tot arreu i, presidint la sala damunt d’un escaló, una gran i antiga màquina de torrar cafè que data dels anys 40. Es veu que els dies que es posa en marxa la mansana sencera fa olor a cafè.
A les parets hi pengen ben be un cinquantena de quadres, cobrint gairebé cada centímetre de la superfície. Del sostre pengen tres làmpades amb tres bombetes cada una, de ferro recargolat en formes barroques.
El conjunt acaba per transportar-te a París, Montmartre o similar.
Hemingway podria haver-se assegut aquí, però enlloc d’ell Hugh Jackman i Gerard de Pardieu han posat el seu cèlebre cul en les cadires descolorides. Bé, és Austràlia, no París, tampoc cal decebre’s.
El primer cop que vaig posar els peus a aquí va ser per reunir-me amb l’amo, Keno (versió curta en anglès de Joaquim) i demanar-li una feina. Feia tard, com sempre. Dos dies tard, de fet. El primer dia que hi havia d’anar vaig esperar-me dos hores a un “Cafe Hernandez” que no era el correcte. La família Hernandez porta dos cafès i un restaurant i la pobra cambrera del cafè de Glebe va convidar-me a un long black mentre es disculpava per no saber on trobar el seu cap, amb qui jo afirmava erròniament haver-m’hi de reunir.
No és que passés una mala estona al cafè de Glebe. De fet, gaudia d’allò més de les vistes de l’explosiva Malina, d’ascendència polonesa, darrera la barra. Vaig tocar el piano, vaig escriure quatre coses i vaig marxar, un xic confós de que l’amo no s’hagués presentat. I es clar que no s’havia presentat, m’esperava a Kings Cross.
Per sort, ni Keno ni jo vam fer referència a aquest incident quan ens vam asseure a fer un cafè, aquest cop al lloc correcte, per parlar de la feina.
El torn que faig és el nocturn, d’11 de la nit a 7 del matí, començant tres dies per setmana i, quan també vaig trobar feina a un club de tennis, només un dia d’11 a 7 i un altre de 8 del vespre a 2 de la matinada. El torn nocturn és anomenat pels empleats: “the Graveyard”, el Cementiri, perquè t’hi pots morir d’avorriment.
Aquest torn en un cafè mític de Sydney com és l’Hernandez ofereix personatges interessants. També tones de conductors de taxi i policies, que abunden en una zona perillosa com és Kings Cross, però alguns dels habituals són d’allò més curiosos.
Entre ells hi ha la Karen, la dona dels mots encreuats que fuma tabac negre sense filtre, amb una boquilla negra especial per cigarrets de liar. Després de diverses converses sobre política, drogues, música i altre miscel·lània, ha resultat ser una autèntica revolucionaria reconvertida en cínica a cops de desil·lusió -malaltia massa freqüent que apareix cada cop més d’hora generació a generació-. Parlem de la hòstia que es van fotre els involucrats en la moguda dels 60, tots els que, posats d’LSD i speed creien que el món canviaria mentre ells el veien de colors brillants, els sentits inflamats amb mescalina, i fornicaven sense parar. Però el món no canviava i mentre ells es precipitaven a alta velocitat cap a l’abisme de la sobredosi, el sanatori mental i l’inevitable gran “bajón” després de tants anys d’anar posat, altres treballaven dur per estendre i consolidar el fantàstic entramat de control per part de les grans corporacions a tots els nivells i sense que se n’adonés ningú. Se n’hi diu “el Sistema” en general, però agafa altres noms: “establishment”, “status quo”, i més recentment ha agafat el nom (que no la forma ja que ningú sap què és) de: “Els Mercats”.
La Karen raja i raja en un fort accent australià que costa d’entendre. He progressat, ara entenc un 70% del que diu en comparació amb el frustrant 40% de fa tres setmanes.
I un altre dia ja escriuré sobre la resta de penjats que acostumen a venir.
