El 1r dia

Tal com m’havia dit la Toti, no va ser gens difícil trobar en Thomas. Recolzat a la paret del fons, destacava per una alçada digna d’admirar i una efígie germànica, hieràtica com només els alemanys poden tenir. Vestia un trajo blau, amb una corbata a joc, un conjunt bastant discret.

Em vaig disculpar pel retard de l’avió, vaig preguntar-li si era millor canviar euros per dòlars a l’aeroport o el canvi era més bo a la ciutat, va preguntar-me si m’ajudava amb la maleta i en un tres i no res vam arribar al cotxe.

Es va oferir a fer-me una visita turística pel centre de la ciutat, que vaig acceptar encantat, i vam anar fins a l’entrada de l’Òpera de Sydney. Després de passar entre els grans gratacels del CBD (Central Bussines District) vam travessar el pont mentre m’anava donant consells: “el creuer per la badia no val la pena, és molt millor agafar el ferry que porta a Manly, passar-hi el dia i tornar al capvespre. És més barat perquè és transport públic i molt més bonic”. “El tour per sobre del pont és caríssim, però realment val la pena”. I hòstia si és car, 200 dòlars ja tinc clar que no els pagaré.

Després de parar a un supermercat i comprar esmorzar pel dia següent (idea de’n Thomas, que, a més, va haver de pagar perquè la meva tarja no funcionava), vam perdre’ns un parell de vegades fins que vam arribar a la residència.

La residència era com un veïnat residencial de cases adossades alineades al voltant de caminets peatonals, entre boscos d’eucaliptus i amb un llac presumiblement lliure de cocodrils, cosa que no tenia ganes de comprovar.

La meva casa va resultar ser una molt decent edificació de dues plantes, amb cuina, menjador i sala d’estar a la planta baixa i quatre habitacions amb lavabo individual a la planta de dalt.

Començava a notar la rasca, a la que fins llavors havia estat immune per l’emoció i el destemplament de l’aire condicionat de l’avió, per això ja vaig pensar que alguna cosa aniria malament quan vaig veure que a l’habitació només hi havia un parell de llençols i una manteta fina.

Mentre entràvem la maleta i en Thomas m’aconsellava que pe’l jet lag el millor és una ampolla de vi, dormir tota la nit i et despertar-se amb el despertador a una hora prudencial, la porta de l’habitació del costat es va obrir i en va sortir en YC, un xicot malaisi de 26 anys que estudia un Màster en Bussines Economics. Va donar-me el seu telèfon per qualsevol cosa i va desitjar-me bona nit.

El fet és que no tenia cap ampolla de vi per quedar-me planxat i, tot i que no havia dormit massa bé durant el viatge, tampoc tenia son, així que vaig enfundar-me la jaqueta i vaig sortir a explorar.

Vaig caminar una bona estona, no sabria dir quant. Mentre mirava la porta d’un restaurant per veure si tenia bar -em moria per una cervesa-, l’amo va sortir, se’m va quedar mirant i finalment va dir: “are you OK?”, “Yeah, no worries... do you have bar, just to drink a beer?”. Després vaig pensar que potser em va dir que no per les pintes que portava. Una crosta a la barbeta, d’un gra arrencat des de massa fondo, el cabell despentinat per la becaina a l’avió, ulls vermells, esquena encorbada i compungit pel fred.

Quan portava un parell de quilòmetres deambulant per una carretera interminable, amb arbres a ambdós costats i cap ànima a la vista, els peus se’m gelaven sense que les bambes, foradades per davant i per darrere, poguessin fer-hi gran cosa, així que vaig decidir tornar abans que me’n penedís.

L’habitació estava terriblement freda i no em sentia amb forces de fer-me una dutxa calenta. Més que res, no em volia despullar de cap manera, patiria una hipotèrmia. Em vaig ficar al llit, amb el cap sota la manteta, esperant que així l’alè escalfés l’ambient.

No se quantes vegades em vaig despertar tremolant, però a la que vaig veure llum solar a l’exterior vaig aixecar-me rabent i vaig trobar-me amb dos jerseis, el palestí i dos parells de mitjons.

La dutxa va ser miraculosa, revitalitzant, fantàstica, reconfortant... quan vaig sortir estava vermell com un pebrot i el meu cos treia fum per tot arreu.

Tot seguit vaig passar per l’administració de la residència a pagar la setmana i vaig preguntar al noi de recepció on podia anar a comprar una funda nòrdica, un adaptador i menjar. Va resultar que la universitat Macquarie, a la qual pertanyia aquella residència, estava al costat d’un gran centre comercial on podia trobar-hi de tot i més, però que no em preocupés per l’adaptador que ell me’n regalava un. Simpàtic, en Leon. Xerrant, xerrant vam arribar al torneig de pòquer que es celebrava al cap d’uns dies i ell n’era l’organitzador. L’any passat havia quedat segon, i jo vaig dir-li que aquest, com a màxim, repetiria de segundon.

Al centre comercial vaig poder comprovar que era imbècil. Vaig comprar menjar per tota la setmana i més, la funda nòrdica i el vinatxo per si em calia dormir. I quan sortia vaig adonar-me que la residència estava just a l’altra banda del terreny de la universitat, uns 20 minuts caminant carregat amb més bosses que una bimbo de rebaixes.

Després d’una llarga i dura caminada, vaig tenir la oportunitat de tenir una conversa amb en YC. Vam quedar per sopar, aniríem al centre comercial a menjar alguna cosa. I vam sopar a un japonès. Vaig quedar-me prou servit amb un bon chicken bimbab, que encara no se què és, però la conversa va ser agradable, el menjar bo i vam acabar a la sala d’estar bevent-nos el vi barat, que va resultar ser prou bevible.

Ei, seriosament, els preus són espectaculars. El quilo de pebrot vermell... 14$! I el vi més barat valia 6$, però el normal és que rondi entre els 12-40$. Per sort, la funda nòrdica no va ser gaire cara, 17$, però per com vaig dormir aquella nit, dels més ben gastats de la meva vida.