divendres, 27 de gener de 2012

Això ja s'acaba


Primer de tot prem play. Després continua llegint.


Això ja s’acaba. Ja queda menys per veure per una finestreta de 10x10 com desapareix casa meva sota els núvols.

En Roc deia fa uns dies que estàvem vivint per sobre les nostres possibilitats: 3 mesos de vacances viatjant arreu; Nova Zelanda, Cairns (i Great Barrier Reef), Alice Springs, Uluru (Ayer’s Rock), Adelaide, Melbourne… A tot això li hem de sumar ocasionals lloguers de cases a la platja per un parell de nits, mini escapades de la ciutat per nedar amb dofins i dinar amb cangurs.

Sí, estem vivint una vida que no podríem viure a Barcelona, un constant fluir d’activitats, de gent, d’experiències… tot regat amb una saludable quantitat d’alcohol. Com en Lukas deia, amb una remarcable falta d’imaginació i tirant massa de tòpics, estem vivint un somni.

En Lukas va marxar fa dues setmanes. Cap a Àustria. Una nit ben poc abans que marxés, jo sortia d’una festa a Gumal, una de les residències de la UTS. Acabava d’arrasar amb una performance d’air guitar a duo amb l’Hasnan, un Paki que m’emborratxa amb Johnny Walker Black Label cada vegada que em veu. Amb el whisky i les cerveses que ja portava al damunt, vaig marxar de la festa per reunir-me amb els meus companys de residència, que estaven al Lansdowne. Dilluns i Lansdowne vol dir jam session de soul i de funk i allà hi havien els Geegalites. Després de ballar fins al final de la jam només quedaven, però, en Tom i en Lukas. La idea va venir d’imprevist: anem al terrat del pàrquing que hi ha a prop de Geegal! Però abans, passem a agafar cerveses i les taules d’skate!

Amb la motxilla carregada de cervesa vam pujar les onze plantes del pàrquing per tenir una fantàstica vista de Sydney de nit. Ja hi havíem estat altres vegades, altres nits, però mai havíem pujat al punt més alt: el sostre de les escales per vianants.

L’edifici en sí és una gran massa de ciment d’11 pisos. Llesques rectangulars de paviment separades i suportades per grans pilars. No hi ha parets, l’aire bufa entre els cotxes i tampoc hi ha sostre a la última planta. A una cantonada del terrat s’aixeca una gran capsa de ciment amb una porta. D’allà les escales baixen recte cap a la planta baixa. Nosaltres, però, vam decidir prendre l’altra direcció i enfilar-nos dalt d’aquella petita superfície.

La vista és espectacular, 360º de llumetes i Sydney fins l’horitzó. Just a davant, la vista espectacular de la ciutat retallada contra el cel negre mat. Els alts edificis del centre fan pampalluguejar un mosaic de finestres ara fosques i ara il·luminades. El rampant vermell de les lletres de la torre Westfield s’alça just al mig i per damunt de la resta, com la cirera d’un pastís.

En Lukas posa Paradise Circus, de Massive Attack des del seu iPhone.

A la dreta els barris de l’est. Wooloomooloo, Kings Cross amb el seu gran i lleig gratacels solitari… fins i tot es pot intuir Bondi Beach, una corba de foscor en el mar de llumetes.

A darrera hi veuríem l’aeroport si no tinguéssim parc Victòria amb la impressionant Universitat de Sydney, un conjunt majestuós d’edificis amb aires de magnificència. A l’esquerra entrelluquem Glebe i el brillant Broadway Shopping Center, amb les seves torres acabades en enormes fanals.

El cel està ennuvolat, però els núvols són prou alts com per no reflexar l’aura de la ciutat. Estem sota una cúpula de negre engolidor, amb els peus penjant a 11 pisos per sobre del carrer pobrament il·luminat, com gairebé tots els carres de Sydney.

Per uns minuts no diem res. El familiar so d’obrir llaunes de cervesa és l’únic que destorba la música. En Lukas trenca el silenci per dir que aquesta cançó serà per sempre sinònim d’aquestes últimes nits a Austràlia. El soroll d’un camió s’emporta la resposta de’n Tom. Torna a ser en Lukas qui obre la boca. Ho fa en un estil auster, austríac. No li porta més de 5 minuts de vomitar els seus sentiments ajudant-se de tots els tòpics que es senten a cada intranscendent acomiadament que fem. “Els millors companys de camí…”, “vivint un somni…”, “mai tornarà a ser el mateix…”. És curiós veure com frases tan gastades cobren tot el significat del món amb una llàgrima rodant galta avall. Una llàgrima viril, en això els tres hi estem d’acord, i ens fotem unes bones riallades.

Tirem les birres buides als cotxes que passen, ens la suda, i agafem l’skate i baixem les onze plantes a tota hòstia, sense posar els peus a terra. A la cinquena gairebé em mato contra una columna. Torno a pujar a la taula, de pet avall.

De sobte ens trobem a la porta de Geegal. Cap de nosaltres té res més a dir. Després de’n Lukas hem parlat jo i en Tom. És la fi d’un cicle, però costa deixar-lo anar. Ningú vol entrar als seus respectius pisos. Jo em lio un cigarro, en un fútil intent d’allargar el moment. Ho aconsegueixo durant 10 minuts, durant els quals parlem d’estupideses. I bona nit.


dilluns, 7 de novembre de 2011

Cafe Hernandez (en anglès no porta accents)

El Cafe Hernandez de Kings Cross té un aire europeu inconfusible. Moqueta vermella, cadires a joc, mobles i marqueteria de fusta fosca, un piano, sacs de cafè per tot arreu i, presidint la sala damunt d’un escaló, una gran i antiga màquina de torrar cafè que data dels anys 40. Es veu que els dies que es posa en marxa la mansana sencera fa olor a cafè.

A les parets hi pengen ben be un cinquantena de quadres, cobrint gairebé cada centímetre de la superfície. Del sostre pengen tres làmpades amb tres bombetes cada una, de ferro recargolat en formes barroques.

El conjunt acaba per transportar-te a París, Montmartre o similar.

Hemingway podria haver-se assegut aquí, però enlloc d’ell Hugh Jackman i Gerard de Pardieu han posat el seu cèlebre cul en les cadires descolorides. Bé, és Austràlia, no París, tampoc cal decebre’s.

El primer cop que vaig posar els peus a aquí va ser per reunir-me amb l’amo, Keno (versió curta en anglès de Joaquim) i demanar-li una feina. Feia tard, com sempre. Dos dies tard, de fet. El primer dia que hi havia d’anar vaig esperar-me dos hores a un “Cafe Hernandez” que no era el correcte. La família Hernandez porta dos cafès i un restaurant i la pobra cambrera del cafè de Glebe va convidar-me a un long black mentre es disculpava per no saber on trobar el seu cap, amb qui jo afirmava erròniament haver-m’hi de reunir.

No és que passés una mala estona al cafè de Glebe. De fet, gaudia d’allò més de les vistes de l’explosiva Malina, d’ascendència polonesa, darrera la barra. Vaig tocar el piano, vaig escriure quatre coses i vaig marxar, un xic confós de que l’amo no s’hagués presentat. I es clar que no s’havia presentat, m’esperava a Kings Cross.

Per sort, ni Keno ni jo vam fer referència a aquest incident quan ens vam asseure a fer un cafè, aquest cop al lloc correcte, per parlar de la feina.

El torn que faig és el nocturn, d’11 de la nit a 7 del matí, començant tres dies per setmana i, quan també vaig trobar feina a un club de tennis, només un dia d’11 a 7 i un altre de 8 del vespre a 2 de la matinada. El torn nocturn és anomenat pels empleats: “the Graveyard”, el Cementiri, perquè t’hi pots morir d’avorriment.

Aquest torn en un cafè mític de Sydney com és l’Hernandez ofereix personatges interessants. També tones de conductors de taxi i policies, que abunden en una zona perillosa com és Kings Cross, però alguns dels habituals són d’allò més curiosos.

Entre ells hi ha la Karen, la dona dels mots encreuats que fuma tabac negre sense filtre, amb una boquilla negra especial per cigarrets de liar. Després de diverses converses sobre política, drogues, música i altre miscel·lània, ha resultat ser una autèntica revolucionaria reconvertida en cínica a cops de desil·lusió -malaltia massa freqüent que apareix cada cop més d’hora generació a generació-. Parlem de la hòstia que es van fotre els involucrats en la moguda dels 60, tots els que, posats d’LSD i speed creien que el món canviaria mentre ells el veien de colors brillants, els sentits inflamats amb mescalina, i fornicaven sense parar. Però el món no canviava i mentre ells es precipitaven a alta velocitat cap a l’abisme de la sobredosi, el sanatori mental i l’inevitable gran “bajón” després de tants anys d’anar posat, altres treballaven dur per estendre i consolidar el fantàstic entramat de control per part de les grans corporacions a tots els nivells i sense que se n’adonés ningú. Se n’hi diu “el Sistema” en general, però agafa altres noms: “establishment”, “status quo”, i més recentment ha agafat el nom (que no la forma ja que ningú sap què és) de: “Els Mercats”.

La Karen raja i raja en un fort accent australià que costa d’entendre. He progressat, ara entenc un 70% del que diu en comparació amb el frustrant 40% de fa tres setmanes.



I un altre dia ja escriuré sobre la resta de penjats que acostumen a venir.

Estat de la Qüestió

Ha passat força temps des que vaig escriure per última vegada. Això, però, no vol dir que no estigui escrivint altres coses. Precisament, una de les millors coses que m’estan passant a Austràlia és que he tornat a escriure.

Analitzant el perquè havia deixat de fer-ho i perquè ara hi he tornat, puc dir que no es tracta de “l’experiència nova i xocant” o el “canvi d’aires”. M’he adonat que vaig deixar d’escriure quan la Joelle i jo ho vam deixar, amb diferents reaccions per cada un dels afectats. Era un Abril, just abans d’acabar el batxillerat, i em pensava que l’experiència d’anar a viure a Barcelona em tornaria a donar l’empenta necessària i el material per tornar a escriure, cosa que no va passar. Descartem llavors el canvi d’aires com a injecció de creativitat.

El que si que no puc negar és que aquí s’han donat una sèrie de circumstàncies que sí que han tingut a veure amb recuperar la comoditat del bolígraf (o teclat, posteriorment i com a llima d’escultor) que a BCN no s’haguessin donat.

En primer lloc, els esquifits horaris de classe i no tenir cap activitat extraescolar obligatòria a part de la feina em donen molt temps per llegir. Bradbury diu que a la Musa se l’ha de mantenir alimentada i l’estic engreixant a bon ritme amb cansalada de primera. Des que he arribat m’he polit mitja dotzena de llibres, des de Borges a Hunter S. Thompson passant per Orwell o Huxley.

Per altra banda les assignatures de la uni tenen molt a veure amb l’escriptura. Non Fiction Writing té més a veure amb periodisme però Creativity and Culture és totalment centrada en la part artística, la creativitat mirada des de diversos punts de vista (filosòfic, biològic, psicoanalític, de la identitat, cultural…). Les lectures d’aquesta assignatura son totes sense excepció petites joies de la teoria de la creativitat. Cada cop que acabo un tema tinc renovades les ganes d’escriure. El tercer motiu és que, per aquestes assignatures, m’haig de posar a escriure. I m’he trobat que, un cop et poses a escriure per un assignement ja tens el ritme agafat per escriure el que et doni la gana.

Després d’aquest petit “Estat de la Qüestió” podem continuar amb el blog.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

A la meva àvia

Un breu missatge de text em va costar unes hores d’assimilar. Sempre passa el mateix amb les notícies dures. És fàcil entendre el missatge: una embòlia, no hi ha res a fer, esperem el final. Però costa una mica més comprendre tot el que comporta.

La meva relació amb la meva avia no era la més profunda que poden tenir un net i la mare del seu pare. Coincidíem principalment en esdeveniments familiars, on jo acostumo a agafar un rol més aviat d’observador passiu.

En els primers records que tinc, quan anàvem “a veure els avis a Barcelona”, recordo que sempre tenia DanUp a la nevera, gairebé sempre de maduixa. Era com una mena de premi per aguantar el viatge fins a la ciutat i hores i hores de xerrameca adulta sense ningú amb qui poder jugar. Als dinars de nadal (o sant Esteve) la recordo sortint de la cuina amb una gran plata de vedella amb bolets i dient-me: “xxt! seu! Ja hi vaig jo a la cuina!”.

Després, no recordo ben be com ni quan, els avis es van fer grans.

L’avi seguia fent tonteries, inventant-se menús amb cigrons per en Xavi i pintant o construint casetes en miniatura al seu taller i, de sobte, una embòlia!

El tema de conversa va canviar radicalment, llavors. Un reflex del seu estat d’ànim, els avis (els dos, jo els posava en “pack” tot i que ja vaig començar a tenir la revelació d’un personatge molt interessant en la meva àvia, encara que moltes vegades subordinada al fort caràcter de l’avi) només parlàvem de morir-se.

Finalment l’avi es va morir. Aquesta etapa va ser duríssima per a ella, però també va coincidir amb quan la vaig arribar a conèixer una mica. Descoberta de l'ombra de l’avi Ricardo, la Cari no es callava res. Que si la teva xicota d’ara almenys és catalana, que si aquest paio no em cau bé… va tenir uns bons mesos i alguna conversa interessant amb mi. No, no recordo sobre què va ser, però vaig sortir de la residència amb un regust agredolç, de satisfacció per haver connectat, encara que només una mica, durant una estona i també de llàstima per haver-ho fet tan tard.

Mai he sigut un xicot de família. M’agraden els rituals anuals, veure com creixen els cosins i com se’n surten a la vida, confirmar que alguns tiets i tietes també continuen creixent i sortint-se’n i altres tiets i tietes continuen encallats en algun punt d’un fangar. És divertit, un “experiment sociològic” com diria mon pare, encara que per a ell aquests rituals són un tema molt més seriós. De totes maneres, a part d’aquests moments, sóc poc donat a trucar (i molt menys visitar) la parentela.

Tampoc vull dir que me’n penedeixi de res. No em penedeixo de no haver estat cada dia al seu costat, que m’expliqués la seva vida i explicar-li la meva. Les circumstàncies ens van portar per aquest camí i seria hipòcrita i inconseqüent dir que ara hagués preferit quedar-me un cap de setmana a Llagostera per xerrar un parell d’hores amb ella i no tornar a Barcelona a fornicar tota la nit amb regust de vi portuguès a la boca.

De totes maneres, sí que haig de reconèixer que vaig descobrir-la tard. Era una dona que tenia molt més a donar-me que el que li vaig voler agafar. Per això avui tinc aquest regust agredolç a la boca, el mateix que després de xerrar amb ella sobre això que no recordo. Em sap moltíssim greu no poder anar al seu enterrament. Sí que m'hagués encantat poder-li donar un últim adéu. Però m’alegra saber que no va patir i que gairebé va morir com ella volia, sense fer patir massa els demés. Jo crec que si hagués estat conscient encara s’hagués mort més ràpid, per no suportar fer patir els que l’estimen.

Un petó ben fort, Cari.


Caritat

dimarts, 13 de setembre de 2011

Glebe

The torso of a female manequin lies on the floor, leaning on a palmtree. It has no eyes, no hair, and the paint on her uncovered pyramid-shaped breasts is cracked. Surprisingly, the cracks reveal shiny pink stains under the exterior paint, like a secret bright beauty under the pale brown skin. Next to her, a wooden buddha lets nature disfigure him. Lichens grow all over his smiling face and rounded belly but nobody seems to care about it.
In this little interior terrace there are no troubles. Sunshine breaks its way among the palm tree leaves, conversation flows quietly, with reflexive pauses and laughs of satisfaction. Everything in Glebe seems to function the same way. While I am rejected again and again every time I apply for a job, I take my time to enjoy a brief lunch followed by a coffee and a cigarette and I feel like I don’t care, everything is going to be alright, I’m going to get a job eventually.
I’ve spent the whole morning wandering around the neighborhood, asking almost every bar, café or restaurant for something to do, without luck. The bright streets remind me of a mix between Camdem, in London, and some peripheral neighborhoods in Barcelona. Small houses with small courtyards, young folks cruising in shorts to the city, old folks using a walking stick to reach the closest convenience store.
I’ve reached this place attracted by a sign advertising old music books, scores and playing methods. It’s one of those second-hand book stores which I love. Time doesn’t count while I search for a hidden treasure among the shelves. I delight myself in reading opera scores and jazz history books and I cannot hide a condescending smile while eyeing the pop artist biographies.
But there is something in this café. Maybe it’s the smell. The fresh smell of a shadowy courtyard. Maybe it’s the colours. The thousands of colours of lame graffitis covering the walls. Maybe it’s the floor. Irregular and bumpy, every table dances when a coffee is put on it. Maybe it’s me.
Bob Dylan sings through the speakers, accompanied with trombones, agreeing completely with the general feeling and praying: “Everybody must get stoned!”. And he keeps playing his harmonica, without giving a shit about my job, about this bar, about Glebe or anything in the world. Everything is gonna be alright.

dilluns, 22 d’agost de 2011

The Wedding

Treballar de venedor de subscripcions per a una ONG és una feina dura. La gent evita mirar-te als ulls, et defuig, no et respon quan els apareixes a davant amb un: “Bon dia! Com estàs?” i fins i tot canvia de vorera quan et veu a la llunyania.
La setmana passada vaig estar fent aquesta feina en un contracte de pràctiques, per una misèria de calers, i era un dia ventós, plovia, ningú tenia ganes de parar-se al mig del carrer per xerrar sobre apadrinar un nen indefens del tercer món. A més a més, el meu encenedor rosa del Sónar havia decidit abandonar-me definitivament i em trobava sol i desemparat amb una cigarreta apagada i semi-humida. Per sort, refugiada sota un balcó, una noia també lluitava contra els elements per encendre’s el seu cigarro amb bastant més èxit que jo.

-Perdona, puc utilitzar el teu encenedor?
-Sip, es clar
-Uau, m’encanten les dilates que portes
-Gràcies!
-Hòstia, i a més a més... què és això? Tres pírcings al coll? Mai havia vist res així!

Conversa cordial de deu minuts que acaba en intercanvi de telèfons. Pse, un xic inútil tenint en compte que mai la trucaré...

Dissabte. He dormit com un tronc i estic decidint si tornar dilluns a la feina o no. Sona el telèfon i, sorprenentment, és l’Alex, la xicota de les dilates i els pírcings.
-Hey! Estic a la boda del meu cosí més avorrida que una ostra... vols passar-te? Begudes i menjar gratixx!

És un xic surrealista quan passen coses així. Li comentava a una companya de residència i no deixava de dir: “It’s like a film! just like a film!”. De totes maneres, després de fer saber a tothom on anava -per si de cas era una boja psicòtica i decidia tancar-me al celler de casa seva i utilitzar-me de ninot de sodomia- vaig posar-me una americana i vaig anar cap al casament.
El seu pare va amenaçar-me en matar-me unes trenta vegades, no deixava de dir que havia estat a la presó i no tenia por de tornar-hi un altre cop. M’estic acostumant al sentit de l’humor Australià, més negre que el carbó, però quan se’m va escapar el riure davant seu haig de reconèixer que vaig tenir un moment de dubte: “I si no és conya i m’estic regalant a la seva cara? Me la parteix a dauets amb un pinxo de porc del convit...”.
Situat a prop de la barra, l’avi de l’Alex m’anava demanant si li podia portar cervesa. Va resultar ser un alcohòlic a qui s’havia de monitoritzar. La xicota del seu pare va voler ballar salsa amb el xicot català i parlar de Gaudí i les Rambles movent les caderes sota la làmpada d’aranya. L’Alex fingia que s’avergonyia de la seva família i el tiet es queixava de que ara compartia llinatge amb asiàtics.
La novia, de Taiwan, era una autèntica bellesa oriental, però la seva família es tancava al racó més allunyat del saló a parlar en Mandarí. El novio, un empanat.
Per sort el xampany no parava de rajar dins la meva copa i, d’allà, dins la meva gola. La sang s’aglomerava a les galtes, que pujaven com les bombolles fins a formar un somriure permanent, els ulls se m’aclucaven i la llengua es desenredava, transformant el meu anglès forçat en un idioma semblant però molt més fluid.
Per quan la cosa es va acabar, jo no podia contar-me els dits de la mà. De totes maneres, els companys de la residència havien dit d’anar al carrer gai de la ciutat, Oxford street, a un lloc anomenat Art Factory. 15dòlars festa lèsbica? No gràcies, ja tornarem un altre dia! (“-several lack of penis”)
Vam ensopegar d’un bar a un altre fins que ens vam ficar dins d’un taxi rumb a casa seva.
Vivia en un barri de casetes d’un sol pis, amb jardins decorats amb bicicletes oxidades i palmeres desafiant seriosament els vidres de la sala d’estar. Dos companys de pis miraven la televisió, la més gran que he vist en la vida i es queixaven que portaven 3 dies sense dormir.
-Fan meth - em diu l’Alex, referint-se a l’ocupació professional d’aquells dos ionquis traficants de metamfetamina, intentant explicar-me com dos penjats d’aquella categoria tenien una televisió més gran que el meu matalàs.

Desgraciadament, la seva finestra no tenia persianes i a les 6 del matí el sol irrompia fins a l’últim racó de l’habitació.
Fins les 9, però, no vam esmorzar i agafar el tren per tornar a la ciutat. Quan arribava a la residència, en Lukas, que em va veure, em va aixecar el polze. Vaig fer que no amb el cap, orgullós, frisant per obrir l'skype.

dilluns, 1 d’agost de 2011

Blue Mountains



“No ho sé, jo és que prefereixo esperar, que allà farà mal temps, molt fred, no veurem animals...”, “No, jo m’esperaré a l’estiu, quan estigui més assentat, sàpiga més de què va...”, “Pel meu compte segur que em surt més barat...”.

Això m’he hagut de sentir aquests dies quan deia que me’n anava a les Blue Mountains amb el viatge organitzat per la universitat. Una hora i mitja de bus per arribar, visitar dos parcs naturals, una reserva d’animals australians, donar de menjar als cangurs, acariciar koales (són HIPER suaus), un viatge amb el tren amb més inclinació del món (sembla una atracció de Port Aventura), classe de llançament de bumerangs i tot el dia de caminar amunt i avall amb un guia catxondíssim. Tot això que s’han perdut els que pensaven “que faria massa fred” o “que no sabien de què anava”.

D’acord, potser per a alguns un viatge guiat amb altres persones no és el seu ideal d’excursió de diumenge, però jo ja tinc clar que “ara ja sé com va” el tema de les Blue Mountains i que puc tornar-hi quan vulgui sol o acompanyant els que s’han quedat, i que, si vull fer el mateix que he fet avui, hauré de pagar un ronyó, molt més del que m’ha costat l’excursioneta.

Acabada la diatriba contra els set-ciències que acaben d’arribar a Austràlia però ja saben que no és bona època per anar a les muntanyes amb més eucaliptus del món, només em queda recomanar-los que facin una ullada a les fotos, a les nostres cares de fred amb estalactites mucoses als narius, als pocs animals que hem vist, a la terrible nevada que ens ha impedit acabar el recorregut i a com de lleig és un parc natural a l’hivern.

********************

El més terrible ha estat haver-se d’aixecar a les 6 del matí. El cert és que encara no aconsegueixo adormir-me abans de quarts de dues i avui m’ha costat no destruir el despertador. A partir de llavors l’energia d’un guia estereotípic australià se’ns ha anat contagiant als somnolents excursionistes i per quan hem arribat a la primera parada, ja estava impacient per descobrir més coses d’aquest país de cap per avall.

“Una reserva d’animals australians! Veurem cangurs!”, ha pensat tothom. I hòstia si hem vist cangurs... es passejaven pel costat nostre saltironejant per esquivar-nos mentre eren perseguits per un parell de nenes de 5 o 6 anys que mesuraven menys que la cuixa de l’animal. Els cangurs son el plat fort de la reserva, però els segueixen d’aprop els koales, que dormen 20h al dia i les 4 restants les passen menjant. A les seves casetes, tots els animals dormien, evidentment. Hem estat presents a un despertar d’algun afamat que començava el seu torn de pelar eucaliptus i, finalment, hem arribat a on porten els que ja estan prou hàbils com per acostar la boca a la planta: la catifa vermella dels koales. A damunt d’un tronc pelat es col·loca l’escollit en qüestió amb un bon gerro de fulles fresques. La concentració de l’animal en allargar el coll per arribar-hi és tanta que ni s’adona de la vintena de persones que fan cua per fer-se una foto tocant aquest ós de peluix que respira.

Wombats, dingos, cocodrils, emús, casuaris, serps que cacen humans (llegeixi's "brown snake"), diables de Tasmània (no s’han dignat a sortir de l’amagatall) i equidnes. Una bona colla d’ocells estranys i no tan estranys amenitzava el recorregut amb crits desafiants: si alguna cosa tenen els ocells australians és que criden. Criden molt. El primer dia em pensava que era un mico...

Pel que fa als parcs naturals tampoc son tan diferents dels que trobem per Europa, però com que són australians i ho fan tot de cap per avall, allà comencen el recorregut des de dalt de la muntanya fins al fons de la vall. En alguns moments em sentia com en juràssic parc, veient des de damunt la cresta els ocells volant més avall, amb un salt d’aigua en segon pla i una enorme vall completament coberta de vegetació verge. A la part més alta de les muntanyes regnen els eucaliptus alts i rígids, però a mesura que descendim comencen les falgueres i un altre tipus d’eucaliptus (n’hi ha unes 800 classes) més recargolat i espès guanya pes.

Ara mateix no puc escriure més, estic exhaust i demà tinc classe... la meva primera classe a Austràlia!

PD: Em deixava les classes de bumerang! El nostre conductor-guia-professor-home-per-a-tot ha decidit saltar-se la llei “a la torera” i fer-nos una classe de llançament de bumerang a un camp de futbol. En teoria és il·legal fer-ho en espais públics pel gran nombre d’accidents que es produïen.

I és que realment, és una arma incontrolable per al profà i més d’un ha estat apunt d’obrir el cap a un company. Tornar torna, però no ho fa suaument ni exactament allà on vols!