Rain, rain, rain. Part I

Plou. A bots i barrals.

Aquests dies no ha parat de ploure. A la porta de casa, la casa que deixo demà, hi ha tres dits ben bons d’aigua que la terra, pràcticament llim, ja no pot absorbir. Avui (dijous) quan he sortit a fer-me la compta bancària (ja era hora!) he tornat a casa totalment amarat d’una mica per sobre dels genolls fins als peus. Els pantalons xops s’enganxaven a la pell a cada passa, glaçats i llefiscosos. Ni les botes m’han pogut salvar de la pluja torrencial que cau des de fa uns dies, i he acabat amb els peus xops, freds i arrugats com panses.

De totes maneres, han sigut uns bons dies aquí a la residència de la Maquarie University. És com un equivalent a l’Autònoma de Barcelona i la seva Vila Universitària, però a la australiana. Ara que he estat a algunes de les cases he vist que la gent s’ho munta realment bé: Equips de so professional amb tot tipus de connexió i altaveus excessivament potents per les parets de cartró que separen les unitats; pàrquings de bicicletes a l’armari traster de sota les escales; neveres extra per tot tipus d’alcohol i begudes, algunes fins i tot amb neons de colorins; una habitació buida destinada a fumadero d’herba (no està tan ben vist com a Espanya, es veu que s’ha de tenir una mica de vergonya); sofàs-llit comprats a part del mobiliari que et donen, perquè hi dormi qui vulgui; petits gimnasos casolans amb tres o quatre màquines... Hi ha gent que porta vivint allà des de primer de carrera i ara està fent un màster. Pràcticament, allò és més casa seva que casa seva.

Però anem a pams. Al final del primer dia pròpiament dit vaig escolar-me al llit amb la meva novíssima funda nòrdica i vaig despertar-me vora les tres del migdia. Aquest és un problema que s’ha anat repetint al llarg dels dies. Dormir i menjar. No hi ha dia que m’aixequi abans de la una, i això com a molt aviat! Per altra banda, m’alegro molt de no tenir una bàscula perquè estic segur que el resultat m’espantaria. Els primers dies vaig estar fent només un àpat al dia, sense comptar l’esmorzar. Alguna cosa picotejava entre hores, però misèria comparada amb el que acostumo a menjar.

Això, de totes maneres, té una explicació. A casa no teníem cap olla, només dues paelles mida familiar totalment fetes malbé, com si haguessin estat utilitzades com a martell per reblar claus metàl·lics en superestructures d’acer. De fet, una d’elles semblava haver sigut víctima d’un acarnissat apunyalament múltiple i s’identificaven perfectament unes dues-centes marques diferents de ganivet. Fins i tot, en algunes d’elles podies contar el nombre de dents que tenia el ganivet en qüestió. El meu arsenal culinari, doncs, es reduïa a un “boiler”, un microones, una torradora, dos plats plans i un nombre indefinit de ganivets, culleres, forquilles i, per estrany que sembli, tapes de tupperware. Clar, el màxim que podia fer era uns noodles amb el boiler, el microones i una tassa.

Per sort, i gràcies al sempre atent Leon, encarregat del sector oest de la residència, des de dimarts disposo d’una olleta petita d’acer inoxidable, novíssima i lluent, que no ha parat de bullir pasta, arròs i fer pollastre a la cassola des que ha entrat a la cuina.

No recordo exactament quin dia vaig anar a la ciutat. De ben segur que va ser o dilluns o dimarts, però. Vaig anar directe a l’estació Central, a trobar la UTS, la meva universitat. No va ser massa difícil: només sortir de l’estació, d’un dels gratacels penjava un immens i explícit “UTS” de poliuretà, o quin sigui el plàstic que fan servir per aquests logos colossals. Vaig visitar diverses seccions: el Housing Service, el Career Center i la divisió d’informació pels International Students. A tot arreu em van atendre uns amabilíssims asiàtics o indis, i començava a pensar que no veuria cap australià fins que en Tim en persona va sortir a rebre’m.

Timothy Georges és qui m’ha estat bombardejant el correu electrònic amb tonelades de “useful information” de la que, evidentment, no he llegit ni la meitat. De totes maneres, va ajudar-me impecablement amb qualsevol dubte que li vaig presentar i, per qualsevol cosa, la xerrada del dia 25 m’hauria d’aclarir tot el que resta confús.

Vaig disparar un parell de ràfegues amb la càmera, al parc de davant de l’estació, però realment no em sento còmode amb la fotografia. Hi ha hagut algun moment on no podia parar de veure fotos a tot arreu. La majoria eren una merda, és veritat, però alguna cosa decent podia sortir de tant en tant. Ara el que em passa és que directament no veig la foto. Potser només haig de canviar el tema, potser m’hauria de passar al retrat de desconeguts... això em cridaria l’atenció, però em fa molt pal parlar amb la gent, explicar-los que és fotografia amateur, que no veuran mai un duro com no el veure jo, o contestar a les seves preguntes.

Quan em vaig donar per vençut vaig desar la càmera i vaig endinsar-me to “the Rocks”, el vibrant, olorós, picant i acolorit centre pròpiament dit, els carrers entre els gratacels, les parades de menjar al carrer al costat de restaurants per als de butxaca més plena, els taxis rabent, la gent xocant als passos de zebra, la petita caseta de dues plantes que ha sobreviscut entre dos colossos de ciment i acer, les botigues fashion, les de telefonia, les de mobles, les de licors, les de tabac, les de música i, sobretot, entre el veritable batec de la ciutat.

Ara penso que hagués pogut treure la càmera llavors, però en aquell moment caminava de pressa, fascinat, contagiat pel ritme de tothom, menjant-m’ho tot amb la vista però sense aturar-me a contemplar res, deixant-me portar per la gent apretada en voreres estretes i carrers empinats.

Oníricament, no ho recordo d’altra manera, vaig acabar a l’estació de Wynyard, la que m’havia de portar a casa. I a la butxaca tenia una targeta Vodafone que, d’alguna manera, havia comprat a una botigueta del centre. El meu nou número australià.

Quan el tren travessava el Harbour Bridge era capvespre. L’Opera House estava il·luminada i radiant, emmirallant-se presumida a l’aigua tranquil·la.