El Viatge

Aquest blog és per a qui vulgui estar assabentat del que passa per Sydney aquests dies que jo rondo per allà. No tinc nidea d'amb quina freqüència escriuré ni de com ho faré, però aqui ho tenim!
Aquesta és la primera entrega de les meves aventures australianes:



27 hores d’avió són un pal increïble. De Barcelona a Brussel·les és com un vol a qualsevol altre aeroport europeu, però com que vas mentalitzat que la cosa serà llarga, fins i tot se’t fa curt i quan arribes et diverteixes explorant l’aeroport. Zona de fumadors: allà, botigues duty free: a l’altra banda, labavos nets...
Trobar labavos nets requerèix tota una tècnica. En l’aeroport de Brussel·les vaig saber que havia trobat el perfecte al passadís de canvi de terminal. És un passadís poc transitat, els que han de baixar a Brussel·les no hi passen i la gent que hi passa va d’una terminal a l’altra sense maleta, atrefegats per anar a les zones amb pantalles d’informació i saber quin és el seu pròxim avió, per quina porta surt i quanta estona tenen per fer un cafè. El lavabo en qüestió estava al cantó del passadís reservat per als que passen de la terminal 3 a la 2, el contrari del camí que estava fent jo ara, i algú havia col·locat una cinta per a què no s’equivoqués ningú de camí. De fet, el tràfic de la tres a la dos és, pel que vaig veure, pràcticament inexistent i és en la direcció que feia jo en la que la major part de la gent es mou. Per això, al arribar més endavant i començar unes escales mecàniques cap al nivell superior, la cinta deixava de serparar els dos itineraris. Així, vaig escolar-me en la direcció contrària i vaig veure el lavabo, petit, no pensat per grans acumulacions de gent, i segurament no utilitzat des de la última rentada: estava immaculat. Havent complert amb tanta precisió el meu objectiu vaig fer una cagada espectacular, de ressacós però sense ressaca, amb una comoditat fora del normal en un aeroport i sense cap destorb, no va passar ningú.
A la botiga duty free vaig estar una bona estona mirant els tabacs. Golden Virginia: 54 euros, Drum original: 46... tots costaven una bona pasta. També hi havia Samson blau, a un preu similar, però vaig recordar l’època que fumava Samson blau, una temporada dura pels meus pulmons i pel meu sentit del gust, i vaig pensar que als australians això de l’alè d’avi de casino de poble no els hi aniria gaire. També hi havia un tabac anomenat “Orlando”, que valia 9€ la caixa de 5 paquets de 40 grams sense impostos i 14 amb impostos de la UE. Tot i ser de la UE, vaig pensar que millor jugar-me-la amb els impostos australians i la cosa em va sortir bé, perquè vaig agafar dues caixes i em van costar 19,60. Sí, sí, 19,60 per 400 grams, 10 paquets de 40 grams de tabac, allò no podia sortir bé de cap manera. Efectivament, a la zona de fumadors vaig encetar el primer paquet i, a sobre, A SOBRE, venia cada paquet amb paper de regal. Us podeu imaginar el gust del tabac. Entre compresa resseca i llepar el labavo de’n Kinki. Però fumable, almenys si estàs histèric perquè viatges a l’altra punta del món. I barat. Molt barat.
El vol de Brussel·les a Abu Dhabi no va ser tan terrible com m’esperava. Eren 6h i 40 minuts i vam sortir puntuals. A més a més, la televisió del seient de davant era tal i com m’havien dit en Fran i l’Almu, així que em vaig posar a mirar una pel·lícula sobre un paio que es prenia una droga que li permetia utilitzar el 100% del seu cervell i no el 20% normal, que evidentment va ser una xusta, però em va entretenir una estona.
A aquestes alçades ja començava a estar cansat. La nit anterior havia dormit només 3 hores i tot i que l’adrenalina ajuda a mantenir-se despert, no ho fa indefinidament.
Vaig agafar la manteta que donaven a cada passatger i vaig acurrucar-me a sota. Quina cosa més incòmoda, el seient de l’avió! No estava còmode en cap posició. El coixí, més que ser útil, no sabia on posar-lo. I per acabar-ho d’adobar, la dona del costat roncava sorollosament totalment recolzada sobre el reposabraços, pràcticament babejant-me l’espatlla.
L’única solució semblava buscar una peli avorrida i esperar que tingués efectes soporífers, així que quan vaig veure “The Mechanic”, de’n Jason Pernil-de-l’estat, vaig saber que si no m’adormia amb allò, no aconseguiria dormir en la resta de viatge.
“Mano de santo”, tu, crec que vaig veure els primers cinc minuts, durant els quals no van dir ni una sola paraula, només algun onomatopèïc -“argh!” d’un tret ben col·locat i el xiscle d’una serventa al descobrir el cadàver d’un narco colombià. Després d’això van venir un seguit d’hores de son lleuger, incòmode, interromput cada vegada que passava el carret de la assafata i em colpejava al cap (cal recordar que només podia arrepenjar-me cap al passadís, a l’altre cantó tenia la dona india de boca oberta, ulls en blanc i roncs d’hipopòtam).
En definitiva, vaig dormir fatal. No em sentia descansat en absolut i tenia la cara inflada, la boca seca i em feien mal les cervicals.
Un cop a Abu Dhabi vaig descobrir l’aeroport era més petit del que m’esperava. De totes maneres, tampoc necessitava anar al labavo així que vaig anar directe a la zona de fumadors i vaig treure el meu recient comprat “Orlando”. Mentre el liava, un paio vestit amb les robes tradicionals dels Emirats Àrabs, totalment de blanc fins als peus amb un mocador al cap i una trena que sortia d’un llaç de cabells, tot enroscat amb el mocador, va asseure’s al meu costat i, molt cerimoniosament va treure una pipa estreta i amb la cassoleta molt petita, un pot amb un polsim verd i uns mistos que es consumien molt lentament. Crec que es tractava d’un producte que s’extreu de la palmera, era molt semblant al que vaig provar a Tunísia però en versió “pro”. L’home va preparar-ho ràpidament amb moviments secs, amb una serietat extrema, va fer un parell de pipades, ajudant-se amb el misto a cremar-ho tot, va llençar el contingut de la cassoleta al cendrer, va embolicar-ho tot amb un drapet de vellut i va marxar. En aquell moment vaig mirar-me les mans i em trobo amb un paquet de tabac de liar amb una bandera americana de la mida d’un dels laterals del paquet. La resta també era dels colors dels Estats Units i l’estàtua de la llibertat amb manhattan al darrera com a símbol de la marca. Vaig aixecar el cap. Turbans, pipes, túniques blanques i barbes llargues. Millor que liés depressa i amagués aquell paquet.
L’últim vol va ser el pitjor amb diferència. Vam sortir amb una hora i mitja de retard, però tothom estava embarcat a l’hora que tocava, així que en lloc de 14 hores de vol vam estar 15 i mitja a dalt de l’avió.
Només diré que quan pensava que ja anavem per la meitat, només portavem una hora. Va ser interminable. Per sort, van tancar totes les finestres i van crear una nit artificial (a fora feia un sol espectacular, com vaig poder veure quan vaig anar al lavabo i vaig mirar per la finestra) per tal que tothom pogués dormir una mica. Allà vaig dormir una mica més, unes tres hores, però també bastant malament.
Ens van fer emplenar una fitxa per al departament d’immigració, fàcil, no massa llarga, però a dues de les preguntes vaig haver de posar que sí: portes medicaments, drogues, esteroides, material il·legal consumible? I m’acabava de comprar una pomada antibiòtica a Abu Dhabi perquè el piercing de l’orella s’havia passat una bona estona supurant un liquid transparent, gairebé com aigua, suposadament pel canvi de pressió de l’avió. L’altra pregunta era: portes més de 250 cigarrets o més de 250 grams de productes de tabac? Collons! A més de ser tabac de merda encara em posaria en problemes! Vaig posar que sí, en duia 400.
Els tràmits amb el passaport van ser d’allò més ràpids. Sense cues, un parell de preguntes ràpides, un segell i cap a dins. La maleta va trigar una bona estona i finalment la duana. Allà em van mirar la targeta i el funcionari va cridar a un tal Steve perquè s’ocupés de mi. El tal Steve era un paio baixet, geperut, mig calb però rapat, amb un ull inútil, entelat però no de manera homogènia, amb zones blanquinoses, altres més fosques... un ull bastant fastigós. Potser va enviar-me amb l’Steve perquè era l’encarregat d’intimidar i saber si li deien la veritat. Li vaig dir que no portava drogues, que havia marcat la casella perquè portava el medicament pel piercing i no em va fer ni ensenyar-lo. Pel tabac en vaig treure una caixa. Li vaig dir que en duia una altra igual a la motxilla. Va rumiar-s’ho una estona, movent el cap com per connectar les neurones i finalment va fer un: “bah, go on”, va marcar la targeta amb un símbol extrany i em va enviar a l’últim taulell, el de raigs-X.
A l’hora d’escannejar-me la motxilla i la maleta de ben segur que van veure el tabac i la farmaciola que no havia tingut en compte i que anava ben carregada de medicaments, però tenia la garantia personal de l’Steve “white-eye” i em van fer passar sense ni mirar-me.
De sobte, una porta es va obrir davant meu i una multitud de cares em miraven, primer amb il·lusió i després decebudes per no ser el seu estimat familiar o amic.
Gairebé sense adonar-me’n estava fent els meus primers passos a l’altra punta del món.
Havia arribat a Sydney.