A la meva àvia

Un breu missatge de text em va costar unes hores d’assimilar. Sempre passa el mateix amb les notícies dures. És fàcil entendre el missatge: una embòlia, no hi ha res a fer, esperem el final. Però costa una mica més comprendre tot el que comporta.

La meva relació amb la meva avia no era la més profunda que poden tenir un net i la mare del seu pare. Coincidíem principalment en esdeveniments familiars, on jo acostumo a agafar un rol més aviat d’observador passiu.

En els primers records que tinc, quan anàvem “a veure els avis a Barcelona”, recordo que sempre tenia DanUp a la nevera, gairebé sempre de maduixa. Era com una mena de premi per aguantar el viatge fins a la ciutat i hores i hores de xerrameca adulta sense ningú amb qui poder jugar. Als dinars de nadal (o sant Esteve) la recordo sortint de la cuina amb una gran plata de vedella amb bolets i dient-me: “xxt! seu! Ja hi vaig jo a la cuina!”.

Després, no recordo ben be com ni quan, els avis es van fer grans.

L’avi seguia fent tonteries, inventant-se menús amb cigrons per en Xavi i pintant o construint casetes en miniatura al seu taller i, de sobte, una embòlia!

El tema de conversa va canviar radicalment, llavors. Un reflex del seu estat d’ànim, els avis (els dos, jo els posava en “pack” tot i que ja vaig començar a tenir la revelació d’un personatge molt interessant en la meva àvia, encara que moltes vegades subordinada al fort caràcter de l’avi) només parlàvem de morir-se.

Finalment l’avi es va morir. Aquesta etapa va ser duríssima per a ella, però també va coincidir amb quan la vaig arribar a conèixer una mica. Descoberta de l'ombra de l’avi Ricardo, la Cari no es callava res. Que si la teva xicota d’ara almenys és catalana, que si aquest paio no em cau bé… va tenir uns bons mesos i alguna conversa interessant amb mi. No, no recordo sobre què va ser, però vaig sortir de la residència amb un regust agredolç, de satisfacció per haver connectat, encara que només una mica, durant una estona i també de llàstima per haver-ho fet tan tard.

Mai he sigut un xicot de família. M’agraden els rituals anuals, veure com creixen els cosins i com se’n surten a la vida, confirmar que alguns tiets i tietes també continuen creixent i sortint-se’n i altres tiets i tietes continuen encallats en algun punt d’un fangar. És divertit, un “experiment sociològic” com diria mon pare, encara que per a ell aquests rituals són un tema molt més seriós. De totes maneres, a part d’aquests moments, sóc poc donat a trucar (i molt menys visitar) la parentela.

Tampoc vull dir que me’n penedeixi de res. No em penedeixo de no haver estat cada dia al seu costat, que m’expliqués la seva vida i explicar-li la meva. Les circumstàncies ens van portar per aquest camí i seria hipòcrita i inconseqüent dir que ara hagués preferit quedar-me un cap de setmana a Llagostera per xerrar un parell d’hores amb ella i no tornar a Barcelona a fornicar tota la nit amb regust de vi portuguès a la boca.

De totes maneres, sí que haig de reconèixer que vaig descobrir-la tard. Era una dona que tenia molt més a donar-me que el que li vaig voler agafar. Per això avui tinc aquest regust agredolç a la boca, el mateix que després de xerrar amb ella sobre això que no recordo. Em sap moltíssim greu no poder anar al seu enterrament. Sí que m'hagués encantat poder-li donar un últim adéu. Però m’alegra saber que no va patir i que gairebé va morir com ella volia, sense fer patir massa els demés. Jo crec que si hagués estat conscient encara s’hagués mort més ràpid, per no suportar fer patir els que l’estimen.

Un petó ben fort, Cari.