La nit de pòquer va començar quan vaig baixar a l’edifici comú de la residència. Allà m’esperava un grup ètnicament heterogeni però que compartia un anglès fluït, ràpid i un gust per les bromes àcides llençades amb mala baba. En Zach, australià, es va auto presentar i em va presentar a la resta. Al cap de cinc minuts estava immers en una batalla dialèctica d’alt nivell. Amb el meu anglès bàsic amb prou feines podia mantenir-me de peu mentre al meu voltant explotaven dobles sentits, volaven frases com llances enverinades i riallades defensives s’aixecaven del no res sense que pogués arribar a entendre ni tan sols el sentit literal de l’intercanvi oral. Per sort, quan ja començava a estar marejat de tant esforç, en Leon va aparèixer amb un maletí de fitxes i un somriure desafiant.
La majoria dels que voltaven per allà van decidir que tenien coses millors a fer i només vam quedar deu persones: dos indis, un danès, dos australians, un holandès, jo, i no puc recordar qui més. De totes maneres, tot i que tothom sabia jugar al pòquer, els indis tenien un sentit de les regles... estricte. El seu estil de joc era matemàtic, calculador, molt sobri i analític. Jugaven com si fossin a un torneig d’alt nivell. Per això, quan van ser els primers a caure tothom va jugar molt més tranquil.
En Leon era agressiu, anava segur a totes les que veia possibilitats de rascar alguna cosa. Tot i fer un bon joc durant tota la partida i anar gran part de l’estona líder en nombre de fitxes, va acabar tercer per darrera de’n Zach, l’australià que se m’havia auto presentat feia una estona. Havia estat jugant per perdre perquè havia quedat amb un col·lega seu, però dues vegades havia fet jugades estúpides per marxar i ambdues havia guanyat amb un “runner runner straight draw” i un “runner runner flush”. Vaja, que la última carta sempre li acabava donant la mà, per impossible que semblés. Però el guanyador tampoc va ser ell, sinó en Mark, un danès que jugava discret, natural, sense grans manifestacions però segur del que es feia. Jo vaig acabar en un mediocre cinquè lloc, destruïda la meva “pocket pair of 10” per una de les jugades kamikazes de’n Zach.
Va ser en Mark, el guanyador, qui em vaig trobar el matí següent quan anava al cinema. Anava amb una noruega que semblava frisar per fer nous amics i m’escoltava com si l’interessés una barbaritat qualsevol bestiesa que digués. En Mark va convidar-me a sortir per la nit, anaven a un pub que hi ha prop de la universitat, però quan vaig tornar de veure Harry Potter, l’episodi final, el que vaig trobar-me va ser una ruta interminable per diferents cases de la vila, coneixent gent, la majoria no-australians, fins que finalment, tres hores després, un bus llançadora gratuït ens va dur al pub en qüestió: “the Ranch”.
A partir d’aquí les coses es tornen un xic borroses: recordo que la ruta de recollida de gent va donar-me molta set i vaig haver de solucionar el problema d’alguna manera. Recordo especialment dos persones. D’una d’elles no recordo el nom, però era un paio que havia abandonat la universitat i ara no feia res. No semblava idiota en absolut. De fet, semblava massa intel·ligent. Cautelós a l’hora de parlar, no deia cap bajanada però s’esplaiava quan dominava el tema. Es mostrava molt interessat amb el que els altres podien oferir-li i tenia un carisma especial, potser no apte per tothom per l’aire de passotisme que adoptava, però fins i tot així no deixava a ningú indiferent. L’altre, molt amic seu, es deia Chris, tenia quatre carreres i la extraordinària habilitat d’influenciar l’humor de les persones que l’envoltaven. Era un animador social nat, però d’alt nivell. La seva conversa semblava il·limitada: vins, música, esports, cultura australiana, llocs, estils de vida... i en cada tema sabia trobar algun punt interessant, profund, no es quedava en una conversa superficial. Ambdós em van semblar persones realment interessants, però molt probablement no els torni a veure mai més, ja que cap dels dos va a la universitat i, encara que tenien amics allà i és aquest el motiu pel qual hi estaven, jo només em quedava a la residència de la Maquarie fins divendres.
També vaig conèixer aborígens. En Chris em va explicar (i després m’ho van confirmar ells mateixos) que en les zones de l’interior d’Austràlia, on només hi ha quilòmetres i quilòmetres de desert i un petit ranxo amb deu persones cada vint hores de viatge, les classes es fan per ràdio. Hi ha una emissora especialment dissenyada per escolaritzar l’interior d’Austràlia, però és realment complicat arribar a tenir un bon nivell i no parlem tan sols d’arribar a entrar a la universitat. Però aquells aborígens ho havien aconseguit. En Chris va dir-me més tard que eren els primers que ell veia en tota la seva vida que havien aconseguit estudiar a la universitat venint d’on venien i que parés atenció perquè probablement serien els únics que veuria a la meva vida.
Semblava ser la meva nit al billar, i allà on vaig fallar amb les cartes, vaig arrasar colpejant boles. Fent parella amb en Mark vam atropellar literalment a dos australians i dos indis i, gairebé sense adonar-nos-en, estàvem gairebé sols al local.
Eren les tres de la matinada, plovia, però el bus ens esperava a la porta per deixar-nos just davant la vila. Una nit molt ben gastada i unes quantes sol·licituds a respondre al facebook.
Quan finalment va arribar divendres m’havia passat tot dijous arreglant coses per fer: la conta bancària, carregar la targeta nova, tornar a fer la maleta i desinfectar-me l’orella que, per cert, havia millorat moltíssim i gairebé no em feia mal. Vam tenir una emotiva xerrada amb en YC, el company malaisi, la nit anterior, bevent vi i mirant la televisió, però finalment havia arribat l’hora de moure’m cap a la meva residència definitiva a Sydney.
A fora plovia com mai. Era com un desafiament del cel: “travessaràs la ciutat sota les cortines d’aigua que et llenço al damunt?”. Vaig cordar-me la jaqueta fins a dalt, vaig obrir el paraigües i vaig tancar per última vegada la porta de la que havia sigut casa meva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada