A la meva àvia

Un breu missatge de text em va costar unes hores d’assimilar. Sempre passa el mateix amb les notícies dures. És fàcil entendre el missatge: una embòlia, no hi ha res a fer, esperem el final. Però costa una mica més comprendre tot el que comporta.

La meva relació amb la meva avia no era la més profunda que poden tenir un net i la mare del seu pare. Coincidíem principalment en esdeveniments familiars, on jo acostumo a agafar un rol més aviat d’observador passiu.

En els primers records que tinc, quan anàvem “a veure els avis a Barcelona”, recordo que sempre tenia DanUp a la nevera, gairebé sempre de maduixa. Era com una mena de premi per aguantar el viatge fins a la ciutat i hores i hores de xerrameca adulta sense ningú amb qui poder jugar. Als dinars de nadal (o sant Esteve) la recordo sortint de la cuina amb una gran plata de vedella amb bolets i dient-me: “xxt! seu! Ja hi vaig jo a la cuina!”.

Després, no recordo ben be com ni quan, els avis es van fer grans.

L’avi seguia fent tonteries, inventant-se menús amb cigrons per en Xavi i pintant o construint casetes en miniatura al seu taller i, de sobte, una embòlia!

El tema de conversa va canviar radicalment, llavors. Un reflex del seu estat d’ànim, els avis (els dos, jo els posava en “pack” tot i que ja vaig començar a tenir la revelació d’un personatge molt interessant en la meva àvia, encara que moltes vegades subordinada al fort caràcter de l’avi) només parlàvem de morir-se.

Finalment l’avi es va morir. Aquesta etapa va ser duríssima per a ella, però també va coincidir amb quan la vaig arribar a conèixer una mica. Descoberta de l'ombra de l’avi Ricardo, la Cari no es callava res. Que si la teva xicota d’ara almenys és catalana, que si aquest paio no em cau bé… va tenir uns bons mesos i alguna conversa interessant amb mi. No, no recordo sobre què va ser, però vaig sortir de la residència amb un regust agredolç, de satisfacció per haver connectat, encara que només una mica, durant una estona i també de llàstima per haver-ho fet tan tard.

Mai he sigut un xicot de família. M’agraden els rituals anuals, veure com creixen els cosins i com se’n surten a la vida, confirmar que alguns tiets i tietes també continuen creixent i sortint-se’n i altres tiets i tietes continuen encallats en algun punt d’un fangar. És divertit, un “experiment sociològic” com diria mon pare, encara que per a ell aquests rituals són un tema molt més seriós. De totes maneres, a part d’aquests moments, sóc poc donat a trucar (i molt menys visitar) la parentela.

Tampoc vull dir que me’n penedeixi de res. No em penedeixo de no haver estat cada dia al seu costat, que m’expliqués la seva vida i explicar-li la meva. Les circumstàncies ens van portar per aquest camí i seria hipòcrita i inconseqüent dir que ara hagués preferit quedar-me un cap de setmana a Llagostera per xerrar un parell d’hores amb ella i no tornar a Barcelona a fornicar tota la nit amb regust de vi portuguès a la boca.

De totes maneres, sí que haig de reconèixer que vaig descobrir-la tard. Era una dona que tenia molt més a donar-me que el que li vaig voler agafar. Per això avui tinc aquest regust agredolç a la boca, el mateix que després de xerrar amb ella sobre això que no recordo. Em sap moltíssim greu no poder anar al seu enterrament. Sí que m'hagués encantat poder-li donar un últim adéu. Però m’alegra saber que no va patir i que gairebé va morir com ella volia, sense fer patir massa els demés. Jo crec que si hagués estat conscient encara s’hagués mort més ràpid, per no suportar fer patir els que l’estimen.

Un petó ben fort, Cari.

Glebe

The torso of a female manequin lies on the floor, leaning on a palmtree. It has no eyes, no hair, and the paint on her uncovered pyramid-shaped breasts is cracked. Surprisingly, the cracks reveal shiny pink stains under the exterior paint, like a secret bright beauty under the pale brown skin. Next to her, a wooden buddha lets nature disfigure him. Lichens grow all over his smiling face and rounded belly but nobody seems to care about it.
In this little interior terrace there are no troubles. Sunshine breaks its way among the palm tree leaves, conversation flows quietly, with reflexive pauses and laughs of satisfaction. Everything in Glebe seems to function the same way. While I am rejected again and again every time I apply for a job, I take my time to enjoy a brief lunch followed by a coffee and a cigarette and I feel like I don’t care, everything is going to be alright, I’m going to get a job eventually.
I’ve spent the whole morning wandering around the neighborhood, asking almost every bar, café or restaurant for something to do, without luck. The bright streets remind me of a mix between Camdem, in London, and some peripheral neighborhoods in Barcelona. Small houses with small courtyards, young folks cruising in shorts to the city, old folks using a walking stick to reach the closest convenience store.
I’ve reached this place attracted by a sign advertising old music books, scores and playing methods. It’s one of those second-hand book stores which I love. Time doesn’t count while I search for a hidden treasure among the shelves. I delight myself in reading opera scores and jazz history books and I cannot hide a condescending smile while eyeing the pop artist biographies.
But there is something in this café. Maybe it’s the smell. The fresh smell of a shadowy courtyard. Maybe it’s the colours. The thousands of colours of lame graffitis covering the walls. Maybe it’s the floor. Irregular and bumpy, every table dances when a coffee is put on it. Maybe it’s me.
Bob Dylan sings through the speakers, accompanied with trombones, agreeing completely with the general feeling and praying: “Everybody must get stoned!”. And he keeps playing his harmonica, without giving a shit about my job, about this bar, about Glebe or anything in the world. Everything is gonna be alright.

The Wedding

Treballar de venedor de subscripcions per a una ONG és una feina dura. La gent evita mirar-te als ulls, et defuig, no et respon quan els apareixes a davant amb un: “Bon dia! Com estàs?” i fins i tot canvia de vorera quan et veu a la llunyania.
La setmana passada vaig estar fent aquesta feina en un contracte de pràctiques, per una misèria de calers, i era un dia ventós, plovia, ningú tenia ganes de parar-se al mig del carrer per xerrar sobre apadrinar un nen indefens del tercer món. A més a més, el meu encenedor rosa del Sónar havia decidit abandonar-me definitivament i em trobava sol i desemparat amb una cigarreta apagada i semi-humida. Per sort, refugiada sota un balcó, una noia també lluitava contra els elements per encendre’s el seu cigarro amb bastant més èxit que jo.

-Perdona, puc utilitzar el teu encenedor?
-Sip, es clar
-Uau, m’encanten les dilates que portes
-Gràcies!
-Hòstia, i a més a més... què és això? Tres pírcings al coll? Mai havia vist res així!

Conversa cordial de deu minuts que acaba en intercanvi de telèfons. Pse, un xic inútil tenint en compte que mai la trucaré...

Dissabte. He dormit com un tronc i estic decidint si tornar dilluns a la feina o no. Sona el telèfon i, sorprenentment, és l’Alex, la xicota de les dilates i els pírcings.
-Hey! Estic a la boda del meu cosí més avorrida que una ostra... vols passar-te? Begudes i menjar gratixx!

És un xic surrealista quan passen coses així. Li comentava a una companya de residència i no deixava de dir: “It’s like a film! just like a film!”. De totes maneres, després de fer saber a tothom on anava -per si de cas era una boja psicòtica i decidia tancar-me al celler de casa seva i utilitzar-me de ninot de sodomia- vaig posar-me una americana i vaig anar cap al casament.
El seu pare va amenaçar-me en matar-me unes trenta vegades, no deixava de dir que havia estat a la presó i no tenia por de tornar-hi un altre cop. M’estic acostumant al sentit de l’humor Australià, més negre que el carbó, però quan se’m va escapar el riure davant seu haig de reconèixer que vaig tenir un moment de dubte: “I si no és conya i m’estic regalant a la seva cara? Me la parteix a dauets amb un pinxo de porc del convit...”.
Situat a prop de la barra, l’avi de l’Alex m’anava demanant si li podia portar cervesa. Va resultar ser un alcohòlic a qui s’havia de monitoritzar. La xicota del seu pare va voler ballar salsa amb el xicot català i parlar de Gaudí i les Rambles movent les caderes sota la làmpada d’aranya. L’Alex fingia que s’avergonyia de la seva família i el tiet es queixava de que ara compartia llinatge amb asiàtics.
La novia, de Taiwan, era una autèntica bellesa oriental, però la seva família es tancava al racó més allunyat del saló a parlar en Mandarí. El novio, un empanat.
Per sort el xampany no parava de rajar dins la meva copa i, d’allà, dins la meva gola. La sang s’aglomerava a les galtes, que pujaven com les bombolles fins a formar un somriure permanent, els ulls se m’aclucaven i la llengua es desenredava, transformant el meu anglès forçat en un idioma semblant però molt més fluid.
Per quan la cosa es va acabar, jo no podia contar-me els dits de la mà. De totes maneres, els companys de la residència havien dit d’anar al carrer gai de la ciutat, Oxford street, a un lloc anomenat Art Factory. 15dòlars festa lèsbica? No gràcies, ja tornarem un altre dia! (“-several lack of penis”)
Vam ensopegar d’un bar a un altre fins que ens vam ficar dins d’un taxi rumb a casa seva.
Vivia en un barri de casetes d’un sol pis, amb jardins decorats amb bicicletes oxidades i palmeres desafiant seriosament els vidres de la sala d’estar. Dos companys de pis miraven la televisió, la més gran que he vist en la vida i es queixaven que portaven 3 dies sense dormir.
-Fan meth - em diu l’Alex, referint-se a l’ocupació professional d’aquells dos ionquis traficants de metamfetamina, intentant explicar-me com dos penjats d’aquella categoria tenien una televisió més gran que el meu matalàs.

Desgraciadament, la seva finestra no tenia persianes i a les 6 del matí el sol irrompia fins a l’últim racó de l’habitació.
Fins les 9, però, no vam esmorzar i agafar el tren per tornar a la ciutat. Quan arribava a la residència, en Lukas, que em va veure, em va aixecar el polze. Vaig fer que no amb el cap, orgullós, frisant per obrir l'skype.

Blue Mountains

“No ho sé, jo és que prefereixo esperar, que allà farà mal temps, molt fred, no veurem animals...”, “No, jo m’esperaré a l’estiu, quan estigui més assentat, sàpiga més de què va...”, “Pel meu compte segur que em surt més barat...”.

Això m’he hagut de sentir aquests dies quan deia que me’n anava a les Blue Mountains amb el viatge organitzat per la universitat. Una hora i mitja de bus per arribar, visitar dos parcs naturals, una reserva d’animals australians, donar de menjar als cangurs, acariciar koales (són HIPER suaus), un viatge amb el tren amb més inclinació del món (sembla una atracció de Port Aventura), classe de llançament de bumerangs i tot el dia de caminar amunt i avall amb un guia catxondíssim. Tot això que s’han perdut els que pensaven “que faria massa fred” o “que no sabien de què anava”.

D’acord, potser per a alguns un viatge guiat amb altres persones no és el seu ideal d’excursió de diumenge, però jo ja tinc clar que “ara ja sé com va” el tema de les Blue Mountains i que puc tornar-hi quan vulgui sol o acompanyant els que s’han quedat, i que, si vull fer el mateix que he fet avui, hauré de pagar un ronyó, molt més del que m’ha costat l’excursioneta.

Acabada la diatriba contra els set-ciències que acaben d’arribar a Austràlia però ja saben que no és bona època per anar a les muntanyes amb més eucaliptus del món, només em queda recomanar-los que facin una ullada a les fotos, a les nostres cares de fred amb estalactites mucoses als narius, als pocs animals que hem vist, a la terrible nevada que ens ha impedit acabar el recorregut i a com de lleig és un parc natural a l’hivern.

********************

El més terrible ha estat haver-se d’aixecar a les 6 del matí. El cert és que encara no aconsegueixo adormir-me abans de quarts de dues i avui m’ha costat no destruir el despertador. A partir de llavors l’energia d’un guia estereotípic australià se’ns ha anat contagiant als somnolents excursionistes i per quan hem arribat a la primera parada, ja estava impacient per descobrir més coses d’aquest país de cap per avall.

“Una reserva d’animals australians! Veurem cangurs!”, ha pensat tothom. I hòstia si hem vist cangurs... es passejaven pel costat nostre saltironejant per esquivar-nos mentre eren perseguits per un parell de nenes de 5 o 6 anys que mesuraven menys que la cuixa de l’animal. Els cangurs son el plat fort de la reserva, però els segueixen d’aprop els koales, que dormen 20h al dia i les 4 restants les passen menjant. A les seves casetes, tots els animals dormien, evidentment. Hem estat presents a un despertar d’algun afamat que començava el seu torn de pelar eucaliptus i, finalment, hem arribat a on porten els que ja estan prou hàbils com per acostar la boca a la planta: la catifa vermella dels koales. A damunt d’un tronc pelat es col·loca l’escollit en qüestió amb un bon gerro de fulles fresques. La concentració de l’animal en allargar el coll per arribar-hi és tanta que ni s’adona de la vintena de persones que fan cua per fer-se una foto tocant aquest ós de peluix que respira.

Wombats, dingos, cocodrils, emús, casuaris, serps que cacen humans (llegeixi's "brown snake"), diables de Tasmània (no s’han dignat a sortir de l’amagatall) i equidnes. Una bona colla d’ocells estranys i no tan estranys amenitzava el recorregut amb crits desafiants: si alguna cosa tenen els ocells australians és que criden. Criden molt. El primer dia em pensava que era un mico...

Pel que fa als parcs naturals tampoc son tan diferents dels que trobem per Europa, però com que són australians i ho fan tot de cap per avall, allà comencen el recorregut des de dalt de la muntanya fins al fons de la vall. En alguns moments em sentia com en juràssic parc, veient des de damunt la cresta els ocells volant més avall, amb un salt d’aigua en segon pla i una enorme vall completament coberta de vegetació verge. A la part més alta de les muntanyes regnen els eucaliptus alts i rígids, però a mesura que descendim comencen les falgueres i un altre tipus d’eucaliptus (n’hi ha unes 800 classes) més recargolat i espès guanya pes.

Ara mateix no puc escriure més, estic exhaust i demà tinc classe... la meva primera classe a Austràlia!

PD: Em deixava les classes de bumerang! El nostre conductor-guia-professor-home-per-a-tot ha decidit saltar-se la llei “a la torera” i fer-nos una classe de llançament de bumerang a un camp de futbol. En teoria és il·legal fer-ho en espais públics pel gran nombre d’accidents que es produïen.

I és que realment, és una arma incontrolable per al profà i més d’un ha estat apunt d’obrir el cap a un company. Tornar torna, però no ho fa suaument ni exactament allà on vols!

Geegal Rush

Tinc mitja horeta lliure! Això no acostuma a passar últimament. Des que he arribat a Geegal, la meva residència, ha sigut un no parar de fer coses, caminar amunt i avall, pels carrerons de Darlington, per la badia, per George Street, pels laberíntics passadissos, ponts i ascensors de la UTS...

Ara vaig a per una pizza, però ahir va ser una “cocktail party” amb beguda gratis per a tothom i cambrers amb plates de canapès, abans d’ahir classes de salsa a un club distingit del centre, l’altre excursió per menjar “pancakes on the rocks”, abans un aniversari...

És complicat recordar-se de les obligacions en aquesta espiral d’activitats, conèixer gent, sortir, beure, gastar (sobretot gastar, tot és increïblement car per si a algú no li havia quedat clar), però això és definitivament causat per l’inevitable contagi del “layback” australià.

Aquesta manera de fer tan despreocupada, tan “no worries, mate”, és contagiosa. I més si ets de voluntat dèbil, com un servidor! Però no tot son australians a Austràlia, i és que la majoria de gent que estic coneixent és d’arreu del món.

De totes maneres, és sorprenent conèixer australians; des de l’estudiant de primer de carrera fins al més petao del bar, tots comparteixen una llengua llarga i un sarcasme agut. Els encanta parlar, interactuar, preguntar i demostrar. Interacció crec que és la paraula adequada. Fins i tot al taller sobre feina a Austràlia ens han dit que el més important no és ser el millor, si no ser el millor comunicador: parlar, relacions socials, iniciativa... Austràlia no és país per a tímids.

La meva residència, per altra banda, mola. Franceses, austríacs, un parell de catalans més, una noia de suïssa... I això només és a la residència. Si em posés a fer una llista de la gent que he conegut, de col·legues en potència, necessitaria un parell d’hores per escriure’ls tots i possiblement me’n deixaria algun. Cal destacar en Jesper, danès, que com a bon patriota, em pressiona poc a poc perquè torni a l’handbol (em recorda tan a en Mogens, el meu ex-entrenador...)

Objectiu: trobar feina. Si no, no sobreviuré al país dels 16$ l’hora.

Rain, rain, rain. Part II

La nit de pòquer va començar quan vaig baixar a l’edifici comú de la residència. Allà m’esperava un grup ètnicament heterogeni però que compartia un anglès fluït, ràpid i un gust per les bromes àcides llençades amb mala baba. En Zach, australià, es va auto presentar i em va presentar a la resta. Al cap de cinc minuts estava immers en una batalla dialèctica d’alt nivell. Amb el meu anglès bàsic amb prou feines podia mantenir-me de peu mentre al meu voltant explotaven dobles sentits, volaven frases com llances enverinades i riallades defensives s’aixecaven del no res sense que pogués arribar a entendre ni tan sols el sentit literal de l’intercanvi oral. Per sort, quan ja començava a estar marejat de tant esforç, en Leon va aparèixer amb un maletí de fitxes i un somriure desafiant.

La majoria dels que voltaven per allà van decidir que tenien coses millors a fer i només vam quedar deu persones: dos indis, un danès, dos australians, un holandès, jo, i no puc recordar qui més. De totes maneres, tot i que tothom sabia jugar al pòquer, els indis tenien un sentit de les regles... estricte. El seu estil de joc era matemàtic, calculador, molt sobri i analític. Jugaven com si fossin a un torneig d’alt nivell. Per això, quan van ser els primers a caure tothom va jugar molt més tranquil.

En Leon era agressiu, anava segur a totes les que veia possibilitats de rascar alguna cosa. Tot i fer un bon joc durant tota la partida i anar gran part de l’estona líder en nombre de fitxes, va acabar tercer per darrera de’n Zach, l’australià que se m’havia auto presentat feia una estona. Havia estat jugant per perdre perquè havia quedat amb un col·lega seu, però dues vegades havia fet jugades estúpides per marxar i ambdues havia guanyat amb un “runner runner straight draw” i un “runner runner flush”. Vaja, que la última carta sempre li acabava donant la mà, per impossible que semblés. Però el guanyador tampoc va ser ell, sinó en Mark, un danès que jugava discret, natural, sense grans manifestacions però segur del que es feia. Jo vaig acabar en un mediocre cinquè lloc, destruïda la meva “pocket pair of 10” per una de les jugades kamikazes de’n Zach.

Va ser en Mark, el guanyador, qui em vaig trobar el matí següent quan anava al cinema. Anava amb una noruega que semblava frisar per fer nous amics i m’escoltava com si l’interessés una barbaritat qualsevol bestiesa que digués. En Mark va convidar-me a sortir per la nit, anaven a un pub que hi ha prop de la universitat, però quan vaig tornar de veure Harry Potter, l’episodi final, el que vaig trobar-me va ser una ruta interminable per diferents cases de la vila, coneixent gent, la majoria no-australians, fins que finalment, tres hores després, un bus llançadora gratuït ens va dur al pub en qüestió: “the Ranch”.

A partir d’aquí les coses es tornen un xic borroses: recordo que la ruta de recollida de gent va donar-me molta set i vaig haver de solucionar el problema d’alguna manera. Recordo especialment dos persones. D’una d’elles no recordo el nom, però era un paio que havia abandonat la universitat i ara no feia res. No semblava idiota en absolut. De fet, semblava massa intel·ligent. Cautelós a l’hora de parlar, no deia cap bajanada però s’esplaiava quan dominava el tema. Es mostrava molt interessat amb el que els altres podien oferir-li i tenia un carisma especial, potser no apte per tothom per l’aire de passotisme que adoptava, però fins i tot així no deixava a ningú indiferent. L’altre, molt amic seu, es deia Chris, tenia quatre carreres i la extraordinària habilitat d’influenciar l’humor de les persones que l’envoltaven. Era un animador social nat, però d’alt nivell. La seva conversa semblava il·limitada: vins, música, esports, cultura australiana, llocs, estils de vida... i en cada tema sabia trobar algun punt interessant, profund, no es quedava en una conversa superficial. Ambdós em van semblar persones realment interessants, però molt probablement no els torni a veure mai més, ja que cap dels dos va a la universitat i, encara que tenien amics allà i és aquest el motiu pel qual hi estaven, jo només em quedava a la residència de la Maquarie fins divendres.

També vaig conèixer aborígens. En Chris em va explicar (i després m’ho van confirmar ells mateixos) que en les zones de l’interior d’Austràlia, on només hi ha quilòmetres i quilòmetres de desert i un petit ranxo amb deu persones cada vint hores de viatge, les classes es fan per ràdio. Hi ha una emissora especialment dissenyada per escolaritzar l’interior d’Austràlia, però és realment complicat arribar a tenir un bon nivell i no parlem tan sols d’arribar a entrar a la universitat. Però aquells aborígens ho havien aconseguit. En Chris va dir-me més tard que eren els primers que ell veia en tota la seva vida que havien aconseguit estudiar a la universitat venint d’on venien i que parés atenció perquè probablement serien els únics que veuria a la meva vida.

Semblava ser la meva nit al billar, i allà on vaig fallar amb les cartes, vaig arrasar colpejant boles. Fent parella amb en Mark vam atropellar literalment a dos australians i dos indis i, gairebé sense adonar-nos-en, estàvem gairebé sols al local.

Eren les tres de la matinada, plovia, però el bus ens esperava a la porta per deixar-nos just davant la vila. Una nit molt ben gastada i unes quantes sol·licituds a respondre al facebook.

Quan finalment va arribar divendres m’havia passat tot dijous arreglant coses per fer: la conta bancària, carregar la targeta nova, tornar a fer la maleta i desinfectar-me l’orella que, per cert, havia millorat moltíssim i gairebé no em feia mal. Vam tenir una emotiva xerrada amb en YC, el company malaisi, la nit anterior, bevent vi i mirant la televisió, però finalment havia arribat l’hora de moure’m cap a la meva residència definitiva a Sydney.

A fora plovia com mai. Era com un desafiament del cel: “travessaràs la ciutat sota les cortines d’aigua que et llenço al damunt?”. Vaig cordar-me la jaqueta fins a dalt, vaig obrir el paraigües i vaig tancar per última vegada la porta de la que havia sigut casa meva.

Rain, rain, rain. Part I

Plou. A bots i barrals.

Aquests dies no ha parat de ploure. A la porta de casa, la casa que deixo demà, hi ha tres dits ben bons d’aigua que la terra, pràcticament llim, ja no pot absorbir. Avui (dijous) quan he sortit a fer-me la compta bancària (ja era hora!) he tornat a casa totalment amarat d’una mica per sobre dels genolls fins als peus. Els pantalons xops s’enganxaven a la pell a cada passa, glaçats i llefiscosos. Ni les botes m’han pogut salvar de la pluja torrencial que cau des de fa uns dies, i he acabat amb els peus xops, freds i arrugats com panses.

De totes maneres, han sigut uns bons dies aquí a la residència de la Maquarie University. És com un equivalent a l’Autònoma de Barcelona i la seva Vila Universitària, però a la australiana. Ara que he estat a algunes de les cases he vist que la gent s’ho munta realment bé: Equips de so professional amb tot tipus de connexió i altaveus excessivament potents per les parets de cartró que separen les unitats; pàrquings de bicicletes a l’armari traster de sota les escales; neveres extra per tot tipus d’alcohol i begudes, algunes fins i tot amb neons de colorins; una habitació buida destinada a fumadero d’herba (no està tan ben vist com a Espanya, es veu que s’ha de tenir una mica de vergonya); sofàs-llit comprats a part del mobiliari que et donen, perquè hi dormi qui vulgui; petits gimnasos casolans amb tres o quatre màquines... Hi ha gent que porta vivint allà des de primer de carrera i ara està fent un màster. Pràcticament, allò és més casa seva que casa seva.

Però anem a pams. Al final del primer dia pròpiament dit vaig escolar-me al llit amb la meva novíssima funda nòrdica i vaig despertar-me vora les tres del migdia. Aquest és un problema que s’ha anat repetint al llarg dels dies. Dormir i menjar. No hi ha dia que m’aixequi abans de la una, i això com a molt aviat! Per altra banda, m’alegro molt de no tenir una bàscula perquè estic segur que el resultat m’espantaria. Els primers dies vaig estar fent només un àpat al dia, sense comptar l’esmorzar. Alguna cosa picotejava entre hores, però misèria comparada amb el que acostumo a menjar.

Això, de totes maneres, té una explicació. A casa no teníem cap olla, només dues paelles mida familiar totalment fetes malbé, com si haguessin estat utilitzades com a martell per reblar claus metàl·lics en superestructures d’acer. De fet, una d’elles semblava haver sigut víctima d’un acarnissat apunyalament múltiple i s’identificaven perfectament unes dues-centes marques diferents de ganivet. Fins i tot, en algunes d’elles podies contar el nombre de dents que tenia el ganivet en qüestió. El meu arsenal culinari, doncs, es reduïa a un “boiler”, un microones, una torradora, dos plats plans i un nombre indefinit de ganivets, culleres, forquilles i, per estrany que sembli, tapes de tupperware. Clar, el màxim que podia fer era uns noodles amb el boiler, el microones i una tassa.

Per sort, i gràcies al sempre atent Leon, encarregat del sector oest de la residència, des de dimarts disposo d’una olleta petita d’acer inoxidable, novíssima i lluent, que no ha parat de bullir pasta, arròs i fer pollastre a la cassola des que ha entrat a la cuina.

No recordo exactament quin dia vaig anar a la ciutat. De ben segur que va ser o dilluns o dimarts, però. Vaig anar directe a l’estació Central, a trobar la UTS, la meva universitat. No va ser massa difícil: només sortir de l’estació, d’un dels gratacels penjava un immens i explícit “UTS” de poliuretà, o quin sigui el plàstic que fan servir per aquests logos colossals. Vaig visitar diverses seccions: el Housing Service, el Career Center i la divisió d’informació pels International Students. A tot arreu em van atendre uns amabilíssims asiàtics o indis, i començava a pensar que no veuria cap australià fins que en Tim en persona va sortir a rebre’m.

Timothy Georges és qui m’ha estat bombardejant el correu electrònic amb tonelades de “useful information” de la que, evidentment, no he llegit ni la meitat. De totes maneres, va ajudar-me impecablement amb qualsevol dubte que li vaig presentar i, per qualsevol cosa, la xerrada del dia 25 m’hauria d’aclarir tot el que resta confús.

Vaig disparar un parell de ràfegues amb la càmera, al parc de davant de l’estació, però realment no em sento còmode amb la fotografia. Hi ha hagut algun moment on no podia parar de veure fotos a tot arreu. La majoria eren una merda, és veritat, però alguna cosa decent podia sortir de tant en tant. Ara el que em passa és que directament no veig la foto. Potser només haig de canviar el tema, potser m’hauria de passar al retrat de desconeguts... això em cridaria l’atenció, però em fa molt pal parlar amb la gent, explicar-los que és fotografia amateur, que no veuran mai un duro com no el veure jo, o contestar a les seves preguntes.

Quan em vaig donar per vençut vaig desar la càmera i vaig endinsar-me to “the Rocks”, el vibrant, olorós, picant i acolorit centre pròpiament dit, els carrers entre els gratacels, les parades de menjar al carrer al costat de restaurants per als de butxaca més plena, els taxis rabent, la gent xocant als passos de zebra, la petita caseta de dues plantes que ha sobreviscut entre dos colossos de ciment i acer, les botigues fashion, les de telefonia, les de mobles, les de licors, les de tabac, les de música i, sobretot, entre el veritable batec de la ciutat.

Ara penso que hagués pogut treure la càmera llavors, però en aquell moment caminava de pressa, fascinat, contagiat pel ritme de tothom, menjant-m’ho tot amb la vista però sense aturar-me a contemplar res, deixant-me portar per la gent apretada en voreres estretes i carrers empinats.

Oníricament, no ho recordo d’altra manera, vaig acabar a l’estació de Wynyard, la que m’havia de portar a casa. I a la butxaca tenia una targeta Vodafone que, d’alguna manera, havia comprat a una botigueta del centre. El meu nou número australià.

Quan el tren travessava el Harbour Bridge era capvespre. L’Opera House estava il·luminada i radiant, emmirallant-se presumida a l’aigua tranquil·la.