Això ja s'acaba

Primer de tot prem play. Després continua llegint.

Això ja s’acaba. Ja queda menys per veure per una finestreta de 10x10 com desapareix casa meva sota els núvols.

En Roc deia fa uns dies que estàvem vivint per sobre les nostres possibilitats: 3 mesos de vacances viatjant arreu; Nova Zelanda, Cairns (i Great Barrier Reef), Alice Springs, Uluru (Ayer’s Rock), Adelaide, Melbourne… A tot això li hem de sumar ocasionals lloguers de cases a la platja per un parell de nits, mini escapades de la ciutat per nedar amb dofins i dinar amb cangurs.

Sí, estem vivint una vida que no podríem viure a Barcelona, un constant fluir d’activitats, de gent, d’experiències… tot regat amb una saludable quantitat d’alcohol. Com en Lukas deia, amb una remarcable falta d’imaginació i tirant massa de tòpics, estem vivint un somni.

En Lukas va marxar fa dues setmanes. Cap a Àustria. Una nit ben poc abans que marxés, jo sortia d’una festa a Gumal, una de les residències de la UTS. Acabava d’arrasar amb una performance d’air guitar a duo amb l’Hasnan, un Paki que m’emborratxa amb Johnny Walker Black Label cada vegada que em veu. Amb el whisky i les cerveses que ja portava al damunt, vaig marxar de la festa per reunir-me amb els meus companys de residència, que estaven al Lansdowne. Dilluns i Lansdowne vol dir jam session de soul i de funk i allà hi havien els Geegalites. Després de ballar fins al final de la jam només quedaven, però, en Tom i en Lukas. La idea va venir d’imprevist: anem al terrat del pàrquing que hi ha a prop de Geegal! Però abans, passem a agafar cerveses i les taules d’skate!

Amb la motxilla carregada de cervesa vam pujar les onze plantes del pàrquing per tenir una fantàstica vista de Sydney de nit. Ja hi havíem estat altres vegades, altres nits, però mai havíem pujat al punt més alt: el sostre de les escales per vianants.

L’edifici en sí és una gran massa de ciment d’11 pisos. Llesques rectangulars de paviment separades i suportades per grans pilars. No hi ha parets, l’aire bufa entre els cotxes i tampoc hi ha sostre a la última planta. A una cantonada del terrat s’aixeca una gran capsa de ciment amb una porta. D’allà les escales baixen recte cap a la planta baixa. Nosaltres, però, vam decidir prendre l’altra direcció i enfilar-nos dalt d’aquella petita superfície.

La vista és espectacular, 360º de llumetes i Sydney fins l’horitzó. Just a davant, la vista espectacular de la ciutat retallada contra el cel negre mat. Els alts edificis del centre fan pampalluguejar un mosaic de finestres ara fosques i ara il·luminades. El rampant vermell de les lletres de la torre Westfield s’alça just al mig i per damunt de la resta, com la cirera d’un pastís.

En Lukas posa Paradise Circus, de Massive Attack des del seu iPhone.

A la dreta els barris de l’est. Wooloomooloo, Kings Cross amb el seu gran i lleig gratacels solitari… fins i tot es pot intuir Bondi Beach, una corba de foscor en el mar de llumetes.

A darrera hi veuríem l’aeroport si no tinguéssim parc Victòria amb la impressionant Universitat de Sydney, un conjunt majestuós d’edificis amb aires de magnificència. A l’esquerra entrelluquem Glebe i el brillant Broadway Shopping Center, amb les seves torres acabades en enormes fanals.

El cel està ennuvolat, però els núvols són prou alts com per no reflexar l’aura de la ciutat. Estem sota una cúpula de negre engolidor, amb els peus penjant a 11 pisos per sobre del carrer pobrament il·luminat, com gairebé tots els carres de Sydney.

Per uns minuts no diem res. El familiar so d’obrir llaunes de cervesa és l’únic que destorba la música. En Lukas trenca el silenci per dir que aquesta cançó serà per sempre sinònim d’aquestes últimes nits a Austràlia. El soroll d’un camió s’emporta la resposta de’n Tom. Torna a ser en Lukas qui obre la boca. Ho fa en un estil auster, austríac. No li porta més de 5 minuts de vomitar els seus sentiments ajudant-se de tots els tòpics que es senten a cada intranscendent acomiadament que fem. “Els millors companys de camí…”, “vivint un somni…”, “mai tornarà a ser el mateix…”. És curiós veure com frases tan gastades cobren tot el significat del món amb una llàgrima rodant galta avall. Una llàgrima viril, en això els tres hi estem d’acord, i ens fotem unes bones riallades.

Tirem les birres buides als cotxes que passen, ens la suda, i agafem l’skate i baixem les onze plantes a tota hòstia, sense posar els peus a terra. A la cinquena gairebé em mato contra una columna. Torno a pujar a la taula, de pet avall.

De sobte ens trobem a la porta de Geegal. Cap de nosaltres té res més a dir. Després de’n Lukas hem parlat jo i en Tom. És la fi d’un cicle, però costa deixar-lo anar. Ningú vol entrar als seus respectius pisos. Jo em lio un cigarro, en un fútil intent d’allargar el moment. Ho aconsegueixo durant 10 minuts, durant els quals parlem d’estupideses. I bona nit.

The Wedding

Treballar de venedor de subscripcions per a una ONG és una feina dura. La gent evita mirar-te als ulls, et defuig, no et respon quan els apareixes a davant amb un: “Bon dia! Com estàs?” i fins i tot canvia de vorera quan et veu a la llunyania.
La setmana passada vaig estar fent aquesta feina en un contracte de pràctiques, per una misèria de calers, i era un dia ventós, plovia, ningú tenia ganes de parar-se al mig del carrer per xerrar sobre apadrinar un nen indefens del tercer món. A més a més, el meu encenedor rosa del Sónar havia decidit abandonar-me definitivament i em trobava sol i desemparat amb una cigarreta apagada i semi-humida. Per sort, refugiada sota un balcó, una noia també lluitava contra els elements per encendre’s el seu cigarro amb bastant més èxit que jo.

-Perdona, puc utilitzar el teu encenedor?
-Sip, es clar
-Uau, m’encanten les dilates que portes
-Gràcies!
-Hòstia, i a més a més... què és això? Tres pírcings al coll? Mai havia vist res així!

Conversa cordial de deu minuts que acaba en intercanvi de telèfons. Pse, un xic inútil tenint en compte que mai la trucaré...

Dissabte. He dormit com un tronc i estic decidint si tornar dilluns a la feina o no. Sona el telèfon i, sorprenentment, és l’Alex, la xicota de les dilates i els pírcings.
-Hey! Estic a la boda del meu cosí més avorrida que una ostra... vols passar-te? Begudes i menjar gratixx!

És un xic surrealista quan passen coses així. Li comentava a una companya de residència i no deixava de dir: “It’s like a film! just like a film!”. De totes maneres, després de fer saber a tothom on anava -per si de cas era una boja psicòtica i decidia tancar-me al celler de casa seva i utilitzar-me de ninot de sodomia- vaig posar-me una americana i vaig anar cap al casament.
El seu pare va amenaçar-me en matar-me unes trenta vegades, no deixava de dir que havia estat a la presó i no tenia por de tornar-hi un altre cop. M’estic acostumant al sentit de l’humor Australià, més negre que el carbó, però quan se’m va escapar el riure davant seu haig de reconèixer que vaig tenir un moment de dubte: “I si no és conya i m’estic regalant a la seva cara? Me la parteix a dauets amb un pinxo de porc del convit...”.
Situat a prop de la barra, l’avi de l’Alex m’anava demanant si li podia portar cervesa. Va resultar ser un alcohòlic a qui s’havia de monitoritzar. La xicota del seu pare va voler ballar salsa amb el xicot català i parlar de Gaudí i les Rambles movent les caderes sota la làmpada d’aranya. L’Alex fingia que s’avergonyia de la seva família i el tiet es queixava de que ara compartia llinatge amb asiàtics.
La novia, de Taiwan, era una autèntica bellesa oriental, però la seva família es tancava al racó més allunyat del saló a parlar en Mandarí. El novio, un empanat.
Per sort el xampany no parava de rajar dins la meva copa i, d’allà, dins la meva gola. La sang s’aglomerava a les galtes, que pujaven com les bombolles fins a formar un somriure permanent, els ulls se m’aclucaven i la llengua es desenredava, transformant el meu anglès forçat en un idioma semblant però molt més fluid.
Per quan la cosa es va acabar, jo no podia contar-me els dits de la mà. De totes maneres, els companys de la residència havien dit d’anar al carrer gai de la ciutat, Oxford street, a un lloc anomenat Art Factory. 15dòlars festa lèsbica? No gràcies, ja tornarem un altre dia! (“-several lack of penis”)
Vam ensopegar d’un bar a un altre fins que ens vam ficar dins d’un taxi rumb a casa seva.
Vivia en un barri de casetes d’un sol pis, amb jardins decorats amb bicicletes oxidades i palmeres desafiant seriosament els vidres de la sala d’estar. Dos companys de pis miraven la televisió, la més gran que he vist en la vida i es queixaven que portaven 3 dies sense dormir.
-Fan meth - em diu l’Alex, referint-se a l’ocupació professional d’aquells dos ionquis traficants de metamfetamina, intentant explicar-me com dos penjats d’aquella categoria tenien una televisió més gran que el meu matalàs.

Desgraciadament, la seva finestra no tenia persianes i a les 6 del matí el sol irrompia fins a l’últim racó de l’habitació.
Fins les 9, però, no vam esmorzar i agafar el tren per tornar a la ciutat. Quan arribava a la residència, en Lukas, que em va veure, em va aixecar el polze. Vaig fer que no amb el cap, orgullós, frisant per obrir l'skype.